La bona mort
Ángel Hernández explica que li va oferir les mans perquè amb les seves, ella sola, no podia fer-ho. María José Carrasco li havia demanat que l’ajudés a acabar amb el patiment que arrossegava des de feia tant de temps. Volia morir. Però ni la malaltia ni el sistema no els donaven una treva al dolor. Esperaven una llei que els emparés i en lloc d’això s’han trobat, encara, amb un delicte. Ángel Hernández va explicar el que havia fet i va ser detingut. L’amor es penalitza. El patiment i l’honestedat, també. Cal prendre una decisió perquè l’eutanàsia és una mostra més de la desigualtat. I sobretot, perquè una societat plena de vius que seran morts ha de poder pensar en el final més digne per a cadascú.
Fa ben poc, el candidat del PP Adolfo Suárez Illana parlava de l’avortament i deia que “les dones han de decidir si volen ser mares d’un nen viu o d'un de mort”. Seguidament relacionava els neandertals i les seves tradicions amb la pràctica de matar criatures després del naixement que s’havia legalitzat a Nova York. Aquesta pràctica, naturalment, la va haver de desmentir. Va fer encara més el ridícul. I això que era impossible, perquè s’havia quedat sense marge. Però el cas és que el candidat, com a home, conclou què han de fer les dones amb els seus cossos i no parla de les responsabilitats compartides ni de res que no sigui criminalitzar-les. La llavor vola sola. Perquè el candidat s’ocupa de parlar de la vida tal com la veu. En el sentit més religiós. És Déu qui ens dona i ens lleva la vida. Nosaltres no som ningú per canviar aquest destí. Les dones responsables accepten la vida encara que sigui el fruit d’una violació constant del marit o de les manades afamades que deixen lliures als carrers perquè això sí que és vida. Quan les persones fugen de la guerra perquè volen viure, el més important no és la vida, són les fronteres. Quan les persones no volen esperar que els toqui la tanda que Déu els ha assignat perquè pateixen sense remei, el més important és la resignació. I així.
L’assassinat de dones és un fet. Els feminicidis són mortes que sí que podem evitar, podem frenar aquesta barbàrie reconeixent, per començar, que hi ha una violència estructural que genera el masclisme. Però, en lloc d’això, s’obre la porta de bat a bat a l’enaltiment del masclisme encara que això provoqui més i més violència. També s’aposta decididament per unes polítiques que fomenten i encoratgen la desigualtat. No és tan important, que matin les dones. Ni els pobres. Parlem sobre com s’han afrontat els suïcidis que ha generat la crisi econòmica. O dels beneficis bancaris dels últims anys. I fem números. Ningú no s’atreveix a evitar un altre cas com el de l’Ángel i la María José. Quin és el límit i quines normes s’estableixen? Hi ha moltes persones que no volen morir. La majoria de persones no volen patir. La mort és un tema que ens persegueix implacable sense que el puguem resoldre. Naturalment. Però l’Ángel és viu i el dolor de la seva pèrdua és molt gran. Una persona que estima ha de ser un exemple. No un acusat.
El nostre pas sempre és fugaç. Per més important que ens sembli. No hi ha una bona mort per a les persones que estimem. Queda una absència en tots els vidres. Sovint no sabem què fer dels paisatges que ens porten els morts. Ni sabem què fer del pas del temps. Però si durant la vida tenim la sort de ser persones estimades, voldrem acomiadar-nos per sempre amb la mateixa dignitat amb què hem sostingut que l’amor és el sentiment més generós que hi ha. I que l’amor, també en la mort, és ple de vida.
