De rebaixes

Periodista i escriptoraQue estem de rebaixes no cal que ningú ho juri. El ducat de Franco, per exemple, li ha sortit a Carmen Martínez-Bordiú tan barat com caríssima ens està sortint a nosaltres la Transició dels nassos. Una nova duquessa en un país de divinitats monàrquiques, a qui no cal regalar llibres, i encara menys d'història. Una nova duquessa i, sorprenentment, no és un gelat. ¿A ningú no se li ha acudit aturar aquest llegat infame? Calla, que el que volen fer amb el Valle de los Caídos és un centre d'homenatge a les víctimes i de reconciliació. Doncs com diria un amic meu: reconciliació?, la que tinc aquí penjada. A qui pretenen enganyar? I per què s'ha de reconciliar algú amb qui va fer un cop d'estat? Que un cop d'estat és allò del Franco i del Tejero i del Primo de Rivera i de la història d'Espanya. Ja n'hi ha prou de filar prim amb els assassins. Que el resultat són feixistes agredint impunement el personal i falangistes armats fins a les dents detinguts i alliberats amb una facilitat que, si no fos pel costum, no es pot entendre. I no es pot entendre ni pel costum.

Més ofertes. Els presos polítics. Que no és el mateix que polítics presos, encara que els nostres mitjans públics insisteixin a no ferir la sensibilitat de Ciutadans. Ni que sigui per Jordi Cuixart, coi, que no és polític. Els tenim a prop i pensem en els seus amics i en les seves famílies. No ens n'oblidem mai. Però l'acostament no pot ser una llibertat de rebaixes. És un dret legítim, com ho és la reclamació permanent de la seva posada en llibertat. Que un de la Manada se'n va de vacances a Eivissa, m'enteneu? Que ho estic cridant, no dient! I fa massa calor per aguantar-ho tot! Ja em perdonareu, però només ens falta un estiu inclement i una suor excessiva. En tenim prou amb tantes imatges que ens donen la raó per proclamar la injustícia. Amb la nostra pròpia experiència de no haver assistit a cap rebel·lió ni sedició sinó a una indignació generalitzada per tanta manca de democràcia. Que una es fa duquessa sense problemes i sense vergonya. A veure si la resta no podem anar amb el cap ben alt i amb la voluntat d'alliberar-nos d'aquest llast.

Ara que és temps de viatges i de propostes d'última hora, als nàufrags del Mediterrani el bitllet els costa la vida. Els drets humans estan a preu de saldo i tot i això ningú no vol pagar ni un duro. El ministre de l'Interior alemany aconsegueix un pacte amb Merkel perquè ella no es pot permetre una explosió en el si de la coalició. I amb l'excusa de frenar els integristes d'Alternativa per a Alemanya (AfD), el centredreta fa d'extrema dreta i proposa solucions com "zones de trànsit" o "camps de refugiats a Líbia". Diuen aquestes persones que venen d'un viatge llarguíssim que prefereixen morir al mar que tornar a Líbia. Però tant és el que diguin les persones i els seus viatges. El que compta és el que diu la llei. Que si no està escrita correctament se'n fa una adaptació per a l'època xenòfoba que ens ha tocat viure. I mentre es decideixen nous ports, cada vegada es tanquen més les possibilitats. Àustria, Itàlia, Hongria, Polònia... L'Europa de la vergonya i del colonialisme ara es vol ben pura, com si no haguessin hagut de fugir mai de la seva pròpia guerra. Com si en la misèria no hi tinguéssim tots un peu.

Per acabar-ho d'arreglar, divendres es dona el tret de sortida a unes festes que només poden celebrar els estèrils d'esperit. No són les botigues que comencen cada any una mica abans les rebaixes. És el món que porta massa dies confonent-se de preu.