En defensa pròpia

Periodista i escriptoraEstem plenes de ràbia. Naturalment. La por ja no ens limita ni ens sotmet, però estem carregades de ràbia perquè fa por sentir-se tan desemparades. Deixen anar els lleons i a la plaça hi som nosaltres. Totes. Putes, boges, malaltes, paranoiques, amargades. Que si insulten l'estimada Paula Bonet ens toquen a totes. Que la ràbia és col·lectiva i no demana venjança. Demana justícia. La venjança és per a les bèsties sense ànima. Per als homes que es piquen el pit amb els punys per carregar-se d'odi contra nosaltres. Les dones. Les culpables. Les tarades.

"Reivindica el dret a fer una vida normal", diu Matías Prats en un desinformatiu. Parla d'un violador. Una vida normal per a un violador és continuar violant. Això no ho diu Matías Prats. Això ho sabem nosaltres. Que vivim en un planeta on un violador pot semblar normal. Per això estem furioses. Per això i perquè assistim a la salvació del criminal mentre es continua acusant la víctima. Els jutges no poden viatjar en un món de lleis alienes a la vida. Ara la vida consisteix a no donar per vàlida la violència contra les dones. A parlar de violació quan és una violació i d'abús, si de cas, quan ens referim al de la mateixa justícia que carrega contra nosaltres. És repugnant tot el que ens toca viure. Fa un mal molt intens sentir que valem tant i se'ns valora tan poc. Que el nostre sexe ens condiciona la vida. La setmana que ve deixaran anar toros que pateixen i homes que faran patir les dones. La setmana que ve no hi hauria d'haver ni una dona als Sanfermines. No es plantegen cancel·lar la festa. Si és que se'n pot anomenar 'festa'. De fet, animen les dones a omplir la ciutat. I posen de part seva un equip de psicòlegs i tècnics judicials disponible les 24 hores. No necessitem que ens vulguin curar després de violar-nos i encara menys defensar-nos davant la injustícia. Necessitem sentir-nos lliures d'agressions. Necessitem que el missatge sigui per a ells. Però ens el continuen cridant a les nostres orelles i els nostres cossos. Que ens deixin tranquil·les. Només sí és sí. De debò, no és tan complicat. De fet, és tan simple que fa plorar.

Detenen 70 menors de 21 anys per delictes sexuals en tres mesos. El 30% dels joves troben eròtic el sexe forçat. La primera relació sexual que té una de cada tres dones no és desitjada. L'educació sexual és el porno. Sumem i sumem. Anem rient les gràcies. I preguntant-nos per què passa el que passa i per què no deixa de passar. Però és veritat que som unes exagerades. Que sigui un problema mundial no vol dir res. Que sigui una violència estructural vol dir que entra dins els paràmetres del "què hi farem, la vida és així". Doncs no. S'ha acabat la vida de les dones tal com estava pensada. Que ja no val res vell i tot és nou. Que ens violin i no ens suïcidem no vol dir que ens agradi que ens violin. Encara que ho pensin els jutges i els homes que ens expliquen coses. Que ja no caiem encara que ens faci tant de mal. Perquè ens tenim a nosaltres. I a tots els homes que no callen. A l'altra banda només hi ha silenci i complicitat amb la brutalitat.

Detenen quatre homes a Gran Canària. Són els presumptes autors d'una violació múltiple a una menor. Es fan dir la Nueva Manada. Uns altres depravats que no saben que no hi ha una nova Manada. És la mateixa de sempre. És la que pot violar i vantar-se'n perquè el càstig compensa. Compensa tant que no hi ha càstig. Perquè la resposta a l'atac contra les dones és un nou atac contra les dones. I no passa res. O això sembla.

Passa que cada dia deixen anar bèsties a la plaça i cada dia us recordarem que la plaça ja està plena i no hi caben.