Ens veiem al carrer
Fa gairebé un any del 8 de març. Fa gairebé un any que les dones vam sortir al carrer i vam fer vaga i fa gairebé un any que massa gent es va sorprendre. Què els passa ara, a aquestes? Passa el que passava fa un any i porta tants anys passant. Que ens paguen menys per treballar, que ens violen de petites, de mitjanes i de grans i encara ens volen fer sentir culpables, que es miren els nostres cossos com a recipients per a una nova economia demencial, que ens insulten per estètica sense cap mena de gust. Passa que per a massa gent estàvem millor callades però ara que parlem ja no podem parar. Pararem el 8 per reclamar. Pararem perquè qui es faci aquesta pregunta tingui temps de pensar per què parem i què reclamem. La resposta no la té el vent. Afortunadament.
Ara està de moda posar al programa electoral, i de manera explícita, que es treballarà per a la protecció del masclisme, com si el masclisme estigués en perill d’extinció. Ara toca explicar-nos, d’home a dona, què portem a dins quan ens quedem embarassades per justificar l’objectiu de tornar-nos a llençar al passat. Per arrabassar-nos la llibertat i per persistir en la irresponsabilitat d’aquesta discriminació permanent. Que el pes caigui sempre sobre nosaltres. El podem suportar. Ho hem fet durant segles. Però ens volem vives i lleugeres. Som bruixes i hem de poder volar. Fa gairebé un any i sembla que la nostra persistència incomoda molt més que la discriminació que patim. El personal s’ofèn tan ràpidament que fins el papa de Roma s’oblida que les dones fa temps que portem pantalons, a diferència d’ell que prefereix els vestits. El papa s’apunta al “ni masclisme ni feminisme” i nosaltres no resem perquè tenim feina. Escoltem tants bons consells d’homes bons que ens ajuden a saber què volem que hem de recordar que no necessitem aquest tipus d’atenció. No cal. Sabem el que ens fem. Ho repetirem les vegades que calgui fins que no calgui repetir-ho més vegades. Reclamem la igualtat efectiva de drets, mesures urgents per acabar amb la violència que ens mata, respecte i llibertat. Ho repetim, perquè, qui sap si pel fet de ser dones, els homes bons estan acostumats a no escoltar-nos, o potser és que pensen que ens queixem per queixar-nos i que ja se’ns passarà. El paternalisme és molt típic en aquests casos. Les injustícies del món es veuen sempre a través dels ulls de qui el domina. Els homes que ens expliquen com som ho fan perquè no volen que siguem com som.
És temps de vots i de descrèdits. No som on hauríem de ser però hem canviat les agendes i res del que passa ho fa sense que ens n’adonem. Tenim sentències que ens insulten i una impunitat devastadora encallada en un temps que no ens és propi. Si nosaltres bevem som unes irresponsables, si beuen ells és un atenuant. Si no denunciem ens maten. Si denunciem ens maten. La bretxa salarial no es tanca i es fa cada vegada més gran. Les dones, a una certa edat, si no s’arreglen, envelleixen. Les dones som la meitat de la població mundial i les que tenim sort envellim. Aviat tornarà a ser 8 de març per poder tornar a dir que cada dia és 8 de març. I sí, cada dia ens hauríem de trobar al carrer per trencar el catàleg del món. Ni nosaltres som roses ni ells són blaus. Ni ens cal un catàleg.
Durant aquest any els guardians de les cavernes s’han afanyat a desacreditar-nos amb el to d’amenaça perpètua que sempre porten les seves paraules. No volen un món millor. Volen el millor per al seu món. Justament, el pitjor per a les dones i, per tant, per a tota la societat. Doncs això, que ens veiem al carrer.
