Esclar que es pot fer com a Islàndia

PeriodistaSom encara al mes de gener i no toca, ja ho sé, però se’m fa llarg esperar al 8 de març per recordar, el Dia de la Dona Treballadora, que les dones treballadores cobren menys que els homes per treballar. Se’m fa llarg i a més em faig gran i no vull oblidar-me’n. Ni que se n’oblidi ningú. Així que ho dic ara i ho repetiré al març o quan convingui. A veure si, a sobre de cobrar menys, hem de tenir miraments.

La bretxa salarial és com un precipici per on va caient la dignitat de les dones. D’aquesta manera es manté una autoestima fràgil en la meitat de la població i s’aconsegueix que moltes persones, homes i dones, estiguin convençudes que les dones, si cobren menys, per alguna cosa deu ser. Les dones, ho sap tothom, no són tan bones treballant (com els homes, s’entén); a més també són les que sempre surten corrents de la feina si els seus fills es posen malalts, la qual cosa és fatal per a l’economia (per culpa de les dones no hi haurà pensions per als homes). Tampoc ens enganyem: les dones no tenen la capacitat de lideratge masculí (no veig per què una dona ha de tenir capacitat de lideratge masculí però a mi, amb l’edat, també m’ha empitjorat la vista, així que o hi veig borrós o no veig res). Mira, al final, si les dones cobren menys és una mica perquè elles volen. Que també poden ser metges en lloc d’infermeres o enginyeres en lloc de mestres de primària. Total, avui en dia tenen les mateixes oportunitats. Que ho diuen la Constitución, l’Estatut i la Lisa dels Simpsons.

La notícia d’Islàndia com a primer país que elimina la bretxa salarial ha tingut una repercussió positiva perquè ha fet que moltes persones, homes i dones, es preguntessin per què no es pot eliminar aquí. Podem parlar del nombre d’habitants del país de moda però a mi, com a única resposta, se m’acut que aquí no es tanca perquè no se’n tenen ganes. No hi ha una voluntat explícita de fer-ho. Que no estem bé com estem? No, però és igual. No és el millor argument del món però és l’únic que apareix sistemàticament en relació amb la discriminació. Que persisteixin les desigualtats sexistes no té cap raó de ser. La primera ministra islandesa, Katrin Jakobsdottir, ha decidit que es tracta d’un tema prioritari i ha escoltat les protestes al carrer de les dones que reivindicaven la igualtat en els drets laborals. Què ha fet? Prohibir aquesta bretxa per llei i sancionar qui no la compleix. El camí no s’acaba avui però pretén eliminar aquesta diferència en quatre anys, mentre que els auguris generals de pensament econòmic depriment insisteixen que aquesta bretxa trigarà encara 80 anys a tancar-se.

Certament és trist veure com l’única manera de solucionar greuges és per obligació, a cop de sanció, però és molt més trist veure la santa paciència que se’ns demana a les dones, com si estiguéssim dotades d’aquesta virtut així que ens posen arracades a les orelles. El govern alemany també ha fet una llei que obliga les empreses a revelar els sous que es paguen per una mateixa feina, tant si ho demanen homes com dones (aposteu qui tindrà més interès a conèixer-los), en un país on, segon dades del mateix govern, els homes cobren de mitjana un 21% més que les dones. D’aquesta manera es pretén liquidar la bretxa i demanar un sou més just per la feina. Ho diuen en alemany, que s’entén menys, però tot és aplicable aquí amb una mica més de sol.

Hi ha diferents maneres de pagar menys a una dona. La més evident és el masclisme amb què una nena, que encara trigarà anys a treballar, es troba immersa des dels seus primers anys de vida. Ja sabrà quines portes li costaran més d’obrir i com la faran sentir de malament si té ganes d’obrir-les totes perquè viurà entre panys rovellats que es resisteixen des de fa segles. No hi ha cap argument que s’aguanti quan ens preguntem per què aquí no. El que hi ha és una manca de voluntat política i social per canviar el destí de les nenes, a qui igualment donarem totes les eines perquè es rebel·lin i, si volen, que vagin a Islàndia de vacances o a Alemanya a beure cervesa.