Fenòmens excepcionals

Quan es fa de dia i es manté la foscor el temps passa com si fos una nit contínua, amb papereres plenes de paraigües trencats i persones que buiden els carrers tan de pressa com poden. El so de les ratxes es fa etern i sembla que esgoti els arbres, que no han parat de moure’s i de trencar-se durant aquests dies de temporal. Tot el país pendent de l’onatge, de la pluja, del vent i de la neu. Hi ha incidències arreu però clamen les veus del sud, que repeteixen un cant antic. El delta de l’Ebre desapareix i es torna a fer palès l’oblit sistemàtic que pateix una part del territori. No es pot esperar que passin fenòmens excepcionals ni catàstrofes per solucionar qüestions cabdals. S’han d’escoltar aquestes veus per totes les seves raons. No només perquè sigui una reserva natural i un patrimoni excepcional de la nostra terra, que ja es veu que no és un argument de pes. Cal posar ordre i sostenibilitat on es posen excuses polítiques. També cal reconèixer que no es pot controlar un temporal per més que li posem un nom. Podem predir el temps i podem recomanar precaució però no podem aturar el vent ni les onades. I encara que hagi estat un acudit, potser hauríem de plantejar-nos si és prou eficient tenir un telèfon d’informació i un d’emergències que s’assemblen tant. Que a vegades la gent es confon amb raó. Com quan protesta.

El mal temps perviu en el poder judicial. Això sí que no en té res, d’excepcional. El que ens faltava era tornar a sentir un fiscal fent preguntes incorrectes i buscant la resposta que li convé per al seu argumentari. El mateix poder judicial que no es refia dels jutges que hi ha a Catalunya perquè el virus de l’independentisme és més perillós que el de la infàmia. Un altre judici amb problemes de traducció i amb diàlegs tan vergonyosos que comencen per un “Ja! Tenemos pistas del contenido” perquè no saben que el ja català és ya en castellà. Que ja també vol dir sí en alemany, però només ens falta això. El menyspreu cap a la diversitat lingüística és una falta de respecte cap a tots els seus parlants. Aquesta poca delicadesa forma part de l’estratègia per silenciar-nos. A mi em faria vergonya però l’objectiu és que ens avergonyim de nosaltres mateixos. No funciona. Esdevé una altra mostra de negligència professional activada per aquesta incapacitat de ser imparcials.

Per si fa la sensació que l’ambient no és prou rúfol, sempre el podem ennegrir una mica més amb el Senat espanyol. Aquesta institució que la majoria de la població considera, amb raó, la bicoca de la política, es manifesta en plena Gloria per rebutjar la pregunta d’un senador que descriu el dictador Francisco Franco com un genocida. La mesa del Senat considera que aquesta qualificació és una “falta de respecte” i li demana que reformuli la pregunta. No és excepcional, tampoc, que al Senat es consideri inconvenient el terme genocida referit al general. Per a massa gent, Franco encara és un home que no va donar un cop d’estat ni va començar una guerra civil, sinó que va alliberar el país del llibertinatge republicà i el terror comunista. És l’heroi nacional, el filantrop que va portar 40 anys de pau. Això explica que es consideri un cop d’estat pujar sobre un cotxe de la Guàrdia Civil o organitzar un referèndum. I quan les coses es poden explicar, ens quedem més tranquil·les. En pau, com el franquisme.

Els darrers dies ens han canviat els paisatges. Però la inclemència de la pluja i de l’oratge no dura sempre. Viurem una treva, encara que torni un altre temps salvatge. I tanmateix, la calma no arribarà a tot arreu ni serà per a tothom.