El fred i la nostàlgia

Periodista i escriptoraÉs temps de sants i comença la setmana amb la victòria de Jair Bolsonaro com a president del Brasil. Els temps canvien i els sants també. O pot ser que ni una cosa ni l’altra. Pot ser que ni tan sols passi el temps. Perquè estem vivint un excés de nostàlgia. Torna el pitjor. Bolsonaro enyora la dictadura i no se n’amaga. La mà dura contra la llibertat. Com si els cementiris no estiguessin prou plens d’esclaus. Un altre home que odia. L’auge del fanatisme sembla imparable en un món que elimina els animals de totes les espècies. Bolsonaro no està sol en aquesta cursa per veure qui és més brutal. Es fa difícil triar entre tanta arrogància inculta. Encara que, realment, el més brutal és no aturar-ho. O reconèixer que és el que ens ha tocat viure, sense dreceres possibles. De res no serveix el pas del temps si la solució contra les crisis apareix en forma d’intolerància cap al de sempre: les dones, les tendències sexuals, els pobres i les races, que sovint coincideixen. O potser el temps serveix per avançar tan lentament que cada segle es pugui permetre uns quants passos enrere mentre mirem d’arribar a Mart.

Aquí a la Terra aquests dies se celebren el terror i les carabasses pintades. Les tradicions comercials s’imposen per omplir les botigues de ratpenats i teranyines. No entrem en el debat. Jo sempre em sento lluny del terror com a entreteniment. I les tradicions, depèn. Les castanyes m’agraden. L’únic que m’atreveixo a dir és que espero gairebé amb ansietat els llums de Nadal i la seva estètica. Qualsevol cosa abans que aquests ullals artificials i aquesta sang de mentida desagradable que es veu als aparadors. I aquest color taronja... Jo diria que amb el fred que fa s’imposa una espelma en forma d’avet o una estrella de poliestirè expandit, el que de tota la vida abans de Halloween n’hem dit 'porexpan'. Com dels mocadors de paper, clínexs. O fem com a Polònia, que il·luminen els cementiris amb tantes espelmes que semblen boscos de fades. És un paisatge bonic, que convida a acompanyar els morts, si és que mai els deixem en alguna banda. Informativament són dies per conèixer les dades de flors que es venen per als cementiris i els percentatges de persones que són enterrades o incinerades. També s’informa de les operacions de sortida i entrada de pont. Són dies de festa per als vius. I del temps climatològic, esclar. Les castanyes faran, aquest any sí, la doble funció d’engreixar-nos i escalfar-nos les mans. Com abans. O això és el que sempre ens sembla d’abans quan pensem en fa molts anys.

Entre la realitat, la ficció i el fred, una història que sembla un conte curt. Un científic rus ha apunyalat un company seu a l’Antàrtida perquè estava cansat que li expliqués sempre el final dels llibres que llegien tots dos. A l’Antàrtida, una de les poques coses que deus poder fer és llegir mentre t’escalfes el nas. El científic volia gaudir de la seva lectura i li va clavar un ganivet al que li feia espòilers. El volia matar. Una frase feta pren vida a l’Antàrtida: “Si m’expliques el final, et mataré”. No hi ha morts. Afortunadament. Potser també sentia un excés de nostàlgia. No ho sé. Fa pensar. Què ens fem? No sembla la millor publicitat per al foment de la lectura, això està clar.

Són dies de vius i de morts, com tots els dies. Compreu flors, si els agradaven, o si us agraden a vosaltres. Feu les tradicions que us vinguin de gust. Llegiu. Que hi hagi alternatives. El terror sempre es presenta uniforme. No deixa escletxes perquè no li agrada la llum. Què ens estem fent? A vegades, pensant en els meus morts, m’alleuja saber que aquesta pregunta no se la tornaran a fer mai més.