Heroisme d'estar per casa

Un home gran recorda quan era jove i el cos li demanava conèixer gent i sortir amb els amics de festa. El que fan tants altres joves, res d'excepcional. Però tot i així va haver de sacrificar aquell temps de joventut perquè el futur del país depenia dels seus actes. S’havia de quedar a casa. El sofà i la paciència el van convertir en un heroi. No va haver de fer res, només s’havia d’avorrir. Amb aquesta història el govern alemany ha llençat una campanya per convèncer els joves que es confinin. L’home gran del futur es mostra satisfet després de complir amb la gesta que se li havia exigit aquell 2020. Molt millor això que anar a la guerra, que és el que havien de fer els seus avantpassats per ser herois. O els seus contemporanis que vivien en un altre lloc amb molta menys sort. Aparentment no hi ha cap heroisme en el fet d’obeir. Si n’hi ha, es troba en el fet de suportar l’obediència. Però és una molt bona idea de campanya. Heroïcitats a banda, apel·la a la responsabilitat social amb sentit de l’humor i no criminalitza la gent jove ni menysprea les seves necessitats. Ser jove no és fàcil. Convé recordar quan teníem aquella edat en què l’últim lloc on volíem ser és a casa perquè la vida era a fora. No tot són frivolitats ni stories a l’Instagram. No hi ha més egoisme en la gent jove que en la majoria d’adults que només pel fet de ser-ho ja es pensen que tenen algun dret per sobre dels altres. Ser a prop de la gent jove és fer costat al futur de tothom. Ningú no és perfecte mai.

Les dades són més bones que la setmana passada però no ens podem fer il·lusions. Hem d’estar permanentment alerta. Qualsevol distracció ens pot tornar a posar a la casella de sortida, d’on pràcticament no ens hem mogut des del març. Aquella primera onada va ser més fàcil d’encarar. Al fàcil poseu-hi tot els matisos però segurament la novetat ens permetia imaginar que es trobarien més solucions i més aviat. O potser és que ara la veiem més lluny i la perspectiva ens confon com abans ho feia la nit. Aquesta segona onada, en canvi, ens està deixant molt més abatuts. Sentim a parlar de vacunes però no sentim que arribin els dies feliços de totes les edats. Ni els tristos, quan et podies abraçar i alleugerir el desconsol. Ni tan sols els dies en què no passava res però estaves bé. Ara no passa res i no estem bé. Les restriccions se’ns acumulen fins a tenir dubtes del que ens està permès fer o del que se’ns convida a deixar de fer amb l’amabilitat d’una multa. Ens movem en tants per cent i horaris de mobilitat. Portem mesos i canvis d’estacions resignant-nos a compartir moments agredolços perquè no podem relaxar-nos de cap manera. Ens truquem i no busquem una data per veure’ns. Ens diem, només, que ens tornarem a trucar. Ens sentim malament per queixar-nos. Tenim feina, sostre, menjar, ningú de casa no ha patit la malaltia. Algú conegut, però res greu. En realitat no ens queixem, és cansament. Tota la vida ens han dit que aguantem i sempre hi ha hagut persones que, tenint el que es consideren les necessitats bàsiques cobertes, no poden sostenir-se. Són les dèbils. En la nostra escala de valors es qüestiona poc on s’ha posat el llistó en què ens hem de mantenir ferms. Perquè l’heroisme consisteix en superar les adversitats com si no fer-ho fos una pura qüestió de voluntat.

La responsabilitat social implica que l’entorn ens afecti encara que no patim directament les conseqüències devastadores causades per una crisi. Les patim sempre. Per més o menys fotos que pengem a l’Instagram.