Ja és prou difícil
Gestionar aquest desgavell no ha de ser fàcil. Des de dalt, dic. Tampoc no és senzill veure-ho des de dins i enfrontar-se cada dia a la incertesa i a les pors que passegen pel cap sense mascareta. Encara és més difícil quan la situació personal és econòmicament insostenible i el futur és fosc com la mirada d’un corrupte. Els dies s’omplen de notícies que l’endemà es desmenteixen perquè no som infal·libles i l’examen per controlar el virus sembla una selectivitat permanentment suspesa. Per aconseguir generar una mica d’empatia ciutadana, des de dalt, dic, així per entendre's, que ja ens entenem, el millor que es pot fer és no empitjorar la situació. S’haurien d’evitar sempre les declaracions inoportunes, malauradament massa habituals, que aconsegueixen agreujar la desconfiança natural cap a la classe política. Durant aquests mesos de susceptibilitat encesa hem hagut de sentir moltes bestieses, llibres sencers. Entre els bocamolls d’honor hi ha el primer ministre Boris Johnson, un home que no pren nota. Ha insinuat que la culpa de les morts a la Gran Bretanya les han tingut les residències de gent gran que no van seguir les indicacions. Unes indicacions contradictòries, com a tot arreu. Uns procediments que no se sabia si eren els correctes. El lideratge d’un país en mans d’un home que no assumeix la seva responsabilitat però que és capaç de carregar la culpa a la ciutadania. Un perfil que es repeteix en un país, i en un altre i així fins a no sé quants líders mundials. Insisteixo. Que no sigui fàcil no vol dir que ens ho hagin de posar més difícil.
Un altre bocamoll perillosíssim és el president del Brasil, l’ultradretà Jair Bolsonaro, que, dirigint el segon país amb més contagis del món i més de 65.000 morts, va qualificar de “gripezinha” el coronavirus i ara ha donat positiu. Per a la nostra tranquil·litat ha afirmat que es troba bé i que està prenent cloroquina, digui el que digui la comunitat científica. Insisteix que la gravetat de la malaltia afecta només les persones grans. Que ell s’hagi passejat per tot arreu sense mascareta i sense prendre cap de les mesures de seguretat sanitàries que es recomanen no té res a veure amb el fet que s’hagi contagiat, suposo. La culpa deu ser d’aquesta ciutadania irresponsable que ell menysprea i que és la que pateix en un país riquíssim ple de misèria injustificable. Els exàmens per ser líders els regalen. La resta, surt caríssima.
Potser soc jo que cada dia que passa enyoro més el silenci general del confinament i que ja venia enyorada d’anys enrere perquè el brogit augmenta o l’edat el fa més evident i insuportable. Potser és que ara que sabem que un rei et pot regalar 65 milions d’euros per gratitud trobo que la resta estem envoltades de persones desagraïdes que com a molt, i si encara tenen feina, et conviden a una cervesa al terrat de casa, que surt més barata. Que no ens sàpiga greu. La nostra gratitud és immensa. Per això aportem el que calgui per a una gira monàrquica que la setmana que ve passarà per Catalunya. Que els reis trepitgin sense corona però amb mascareta el seu regne i que siguin benvinguts a les seves terres. No els fem un lleig. Que després diuen que som antipàtics. Que l’estereotip no neix de sota una col. Ens ho hem de treballar. Ja es veu que els pobles més afables sempre ho tenen molt millor.
La mort d’Ennio Morricone m’ha tornat a portar als westerns sobris i a la mort injusta de Sacco i Vanzetti, als genocidis dels conqueridors i la importància de les sales de cinema a les nostres vides. Si no hi ha silenci, que hi hagi música. I que soni.