Llibertat, igualtat, contradiccions i colesterol
La presidenta del Congrés, Meritxell Batet, considera que és una “contradicció” que els partits independentistes no assisteixin a l’obertura de les Corts presidida pel rei Felip VI. Batet creu que si “s’han presentat a les eleccions amb unes regles del joc” el més coherent seria el "respecte cap a totes les institucions de l’Estat”. La presidenta potser s’oblida que per canviar les regles del joc sovint és imprescindible entrar-hi amb les regles antigues. Per no parlar de la contradicció permanent en què entra el seu partit polític dient-se socialista i sent, al mateix temps, monàrquic. O en l’obstinació contradictòria de parlar de diàleg i de recerca de solucions per al conflicte català limitant sempre els temes de conversa. També és molt contradictòria l’actitud d’Unides Podem aplaudint no sé quants minuts eterns el rei, acceptant unes regles del joc molt poc adients amb el seu discurs. Les contradiccions són com el colesterol. N’hi ha de bones i de dolentes. En política, s’estilen més les dolentes.
Però hi ha qui no cau en contradiccions perquè prèviament ha caigut en una marmita de supèrbia que arrossega en capes i capes de cognoms. És el cas de la diputada del PP per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, marquesa de Casa Fuerte, que destaca que “qui millor representa els valors clàssics de la república és el rei”. Segons la diputada, el vestit de “llibertat, igualtat i fraternitat” està fet a mida de Felip VI, un home de veu trencada que el 3 d’Octubre va tancar files al costat de la repressió i va considerar oportunes les càrregues contra els súbdits rebels. Al rei no li cal contradir-se. Això ha de ser un avantatge. El dia de les forces armades, però, ja li regalo. La diputada del PP, la fundadora de la plataforma Libres e Iguales, que va néixer per combatre l’independentisme català, té un concepte de la “llibertat, la igualtat i la fraternitat” una mica diferent de moltes de nosaltres, però això deu ser perquè ha crescut en un ambient cosmopolita. No com nosaltres.
Però qui de veritat es manté impertèrrita és la família Franco, fidel als seus principis perquè el final del franquisme no arriba mai. Al mes de juliol, molt apropiat, començarà el judici que ha de determinar la propietat del Pazo de Meirás, a Galícia. L’Estat vol demostrar que el recinte històric és de propietat pública, però els hereus de Franco, els de la família, no els altres, diuen que el Pazo és seu perquè el dictador va contractar una assegurança que pagava ell mateix, i no l'Estat. Acabi com acabi, si és que acaba, perquè el final del franquisme no arriba mai, el millor de tot és imaginar-se Franco contractant una assegurança. No se m’acut res més contradictori. Però com que a Galícia plou molt, devia tenir por de les goteres. I més si, pel que sigui, li has fotut uns quants trets al sostre.
El Parlament tomba la llei Aragonès i el diputat de JxCat Josep Maria Forné acusa l’oposició de votar amb “contradiccions”. Les raons dels partits que han decidit no donar-hi suport són variades, tant com els partits. La majoria no es contradiuen en els seus arguments. Aquesta llei ja va néixer amb mal peu, el mateix que mira de fer caminar el govern de Catalunya. És veritat, com diu també Forné, que tothom té els ulls posats en els comicis. És el veritable problema per a la ciutadania. L’excés d’eleccions i el panorama polític desolador ens portarà a votar amb moltes contradiccions. Com ja ens ha passat altres vegades. I a sobre alguns ho faran amb el colesterol pels núvols.
