Massa distàncies
Es veu que hi ha fronteres i que es poden bloquejar. Es veu que es poden muntar escenaris al mig de l’autopista. Es veu que si no volies caldo, tres tasses. Es veu que calia fer eleccions per refermar l’extrema dreta al Congrés i per arribar a uns acords per als quals no calia noves eleccions. Es veu que les mobilitzacions perjudiquen l’economia però els diners que costen els comicis no compten. Es veu que en Marlaska i companyia encara busquen qui hi ha darrere del Tsunami mentre el Tsunami continua avançant. Es veu que Miquel Buch no dimiteix. La resistència és admirable malgrat la repressió continuada i excessiva. Són molts ulls que miren el pas de la història des de la història mateixa.
El Parlament aprova la moció de la CUP sobre l’autodeterminació just quan el Tribunal Constitucional la suspèn. El Parlament decideix obeir el Constitucional i no publica el text al BOPC. Els polítics independentistes demanen a la gent que continuï amb les mobilitzacions però el conseller Miquel Buch diu que multarà els cotxes que han participat en els talls. El fred que sent la ciutadania no només té a veure amb la climatologia. El Parlament rebutja, amb els vots de JxCat, ERC i PSC, cessar i reprovar Miquel Buch per com ha gestionat i gestiona les protestes el seu departament. Els dos grups independentistes tanquen files al costat del 155. La distància entre la ciutadania mobilitzada i les institucions es fa més gran. No es pot tornar a cap normalitat mentre hi hagi repressió. Hi ha 40 persones empresonades. La repressió és això. El problema de convivència és que no podem conviure amb totes elles, tancades injustament. El problema és que un tema polític no es resolgui políticament. Però, mentrestant, el Consell d’Europa només toca el crostó a Espanya i li retreu la mala percepció que es té del seu sistema judicial. Que, per cert, és el mateix que ja li va dir el 2016. El Consell d’Europa no posa en qüestió la independència del sistema judicial. Només la mala imatge. S’ha de fer veure millor que els poders són independents, no que ho siguin de veritat. Tot semblen maneres d’anar cap a l’abisme per, després, posar-se les mans al cap. O ni això.
Ara arribaran les negociacions. Després que el president Quim Torra hagi trucat per cinquena vegada a la Moncloa i li responguin que Pedro Sánchez està reunit. No hi ha emoció ni en les excuses, de tan poc treballades, i no sé si seguidament el president Torra va parlar de collons. Però tot fa pensar que el marge d’exigència de segons qui serà més aviat limitat, en aquella actitud tan lamentable del "podria ser tot molt pitjor". I tant, sempre. Però l’auge de l’extrema dreta no ha estat cap sorpresa, així que potser s’hi hauria d’haver pensat abans de comprar uns quants dels seus marcs i permetre que fos tractada amb una frivolitat mediàtica digna d’estudiar a la carrera. S’ha encoratjat la repressió com si pegant-nos a nosaltres evitessin rebre els seus propis cops. Tanmateix, negociem el que calgui. L’aministia, per començar. ¿O és massa inapropiat?
A la Meridiana de Barcelona, des de ja fa 31 dies, organitzen cada dia un tall amb un grup poc nombrós però ple de determinació. Com un exemple de la resistència que sembla petita però que és, en realitat, la que aconsegueix els grans canvis. Quan necessitem un lloc on mirar, sempre tenim aquesta foguera encesa que escalfa. Hi és, també, en totes les accions que mostren una gran quantitat de persones que es resisteixen a ser insensibles a la foscor. Perquè el que li passa a la història, ens passa a nosaltres.
