El monopoli de la violència

Que justament aquesta setmana Franco canviï de domicili és significatiu. I que es faci com es farà encara més. Hi haurà dos helicòpters de l’exèrcit i dos capellans que oficiaran una missa amb 22 membres de la família, Santiago Cantera, el prior del Valle de los Caídos, i Ramón Tejero, fill de l’excolpista del 23-F Antonio Tejero. La resistència feixista és considerable. I més encara si té el suport d’un govern que ha decidit que moure Franco de lloc és una bona idea. Una idea pública que es farà en un acte privat perquè “el govern no vol que hi hagi cap imatge que vulneri el respecte a unes restes humanes”, segons Carmen Calvo. Franco era un ésser humà. Efectivament. Respecte per un ésser humà que va massacrar un país. Efectivament. La mateixa vicepresidenta deia fa unes setmanes que “paradoxalment aquest govern del PSOE complirà amb l’última voluntat de Franco”, que no volia ser enterrat al Valle de los Caídos i que ara estarà al costat de la seva dona. Romanticisme de dictadura. És tot tan excessivament grotesc que no sé si fa més fàstic que gràcia. En qualsevol cas, és la comèdia perfecta per definir la tragèdia d’aquest país. El trasllat del que queda d’un home que va deixar 140.000 persones a les cunetes i una monarquia a la qual encara se li han de fer reverències. A mi cada dia em sembla més estranya aquesta democràcia consolidada. I estic convençuda que cada vegada que diuen la paraula convivència el que volen dir és conveniència. Tots van amb la cara descoberta perquè poden.

La gent del carrer, nosaltres, literalment, ens preguntem com es pot arribar a determinats límits mentre assistim a l’assalt d’aquests límits, capitanejat per un cinisme extrem. “En un estat de dret, la policia té el monopoli de la violència per garantir la seguretat”, ha dit aquests dies el ministre de l’Interior Fernando Grande-Marlaska, que afegeix, com el conseller d’Interior Miquel Buch, que hi ha hagut proporcionalitat en l’actuació policial. Parlen de la violència com si no hi tinguessin res a veure, perquè ells tenen el monopoli de la violència que ens garanteix la seguretat. Per això, quan sortim a manifestar-nos, patim per la nostra seguretat. Per això, un grup de feixistes violents actuen amb impunitat (només n’han detingut tres) i als manifestants els revisen les motxilles i els posen a la presó (no goso posar una xifra definitiva). La nostra seguretat és la seva campanya electoral. Per això, la gent del carrer, nosaltres, exigim una classe política a l’altura de les circumstàncies. Però fa massa temps que veiem com es passeja la mediocritat pels passadissos institucionals, així que només ens queda l’esperança de sortir al carrer i fer anar malament un sistema que fa aigües arreu del món. Si ells són polítics ara és perquè el passat és ple de revoltes. Només ens falta el numeret del telèfon per acabar d’omplir les motxilles de resistència. I prou de collons que aquesta lluita és plena de dones.

Durant aquest any, a Espanya, ja han estat assassinades més dones que en tot l’any passat. Aquesta violència és de segona. Només mata les dones. No he sentit tantes exclamacions ni he vist com el monopoli de la violència es posa en marxa per garantir la nostra seguretat. Tampoc he vist presidents del govern anant a visitar les seves famílies. Ens han educat en la cultura de la violència. Els actes del poder són plens de violència. Volem erradicar la violència d’on ens convé. El masclisme no respecta la llei però no trenca el territori, només el dessagna. Parlem de violència. Jo en tinc ganes. I pot ser per telèfon.