No, no callarem
PeriodistaAquesta és la Setmana de la Llibertat d'Expressió promoguda per la plataforma No Callarem. Dilluns van donar el tret de sortida amb el tema 'Los Borbones son unos ladrones', com volent dir el que volen dir i posant a debat el paper de la cultura en la nostra societat (2018). Rodat a la presó Model. Tela.
La setmana començava amb la visita del rei borbó Felip VI (2018) a Barcelona per entregar despatxos als jutges, i la llibertat d'expressió ja es va veure limitada. Estudiants de l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) que el rebien amb 'Els segadors' van ser amenaçats amb multes per la policia. Tant com li agrada la música a la mare del rei. Això no pot acabar bé. Però el rei només deixa dita alguna cosa de l'estat de dret i la Corona, i cap penediment ni acostament als súbdits. Que no ho són. I que són estat de dret encara que no tinguin llibertat d'expressió. No ho dic jo. Ho diu Amnistia Internacional. I jo també. Que no callo. Que les seves urpes són il·limitades. A Pinos Puente, Granada, els del PP no volen que l'actor Alberto San Juan interpreti 'Autorretrato de un joven capitalista español' perquè el troben radical. Per si no havia venut prou entrades, ara farà el ple. El que no omple és la resposta de la cultura espanyola en tot el que el seu país està fent al nostre i s'està fent a si mateix. Ni les nostres pròpies universitats. Ni moltes de les veus sempre prudents que callen quan el silenci és la victòria de l'amenaça.
Aquesta setmana, més. Com si no portéssim tantes setmanes suportant l'envestida d'un estat sense drets. La resposta a la decisió de la justícia alemanya ha sigut l'única que podia esperar-se d'una política nefasta. La ràbia. Que callin d'una vegada, aquests pesats. Que surti el toro. I que donin les gràcies. "Vostè és una persona afortunada perquè pot venir a aquesta cambra amb aquest llaç groc, que és ofensiu", diu el ministre de Justícia, Rafael Catalá. La cambra és el Congrés i la persona és Carles Campuzano, del PDECat. Al rei no li agrada la música i al ministre no li agraden els llaços. No els agrada res. Potser un llibre del Vargas Llosa. Demanem perdó per existir, doncs. Som catalans. Hauríem volgut qualsevol altre destí, però ens ha tocat aquest. Ho entenem tot malament. Deu ser cosa de l'idioma. A nosaltres ens ofèn la incapacitat política i l'empresonament de persones que no han comès cap delicte. També ens ofèn que parlin de terrorisme per definir les accions absolutament legítimes i pacífiques que hem compartit. Ens ofèn que destinin tants esforços i diners públics a reprimir la llibertat. Ens ofenen les seves consciències que poden dormir i el seu vocabulari pervers. També els seus pactes i les seves compareixences a les comissions d'investigació. Ens ofenen els seus vots al Senat impedint que es commemori el 80è aniversari de la barbàrie de Gernika i ens ofenen molt els seus arguments sobre els dos bàndols. Ens ofèn el que pretenen fer entendre per cop d'estat amb tants exemples pràctics que tenen i amb els quals han construït la malaurada història del país. I dic 'ofendre' pel joc lingüístic. I per posar-me a l'altura anacrònica de les circumstàncies.
Cada setmana ens espera una teràpia col·lectiva. No callem. Parlem entre nosaltres. Per dur el llaç groc, una senyora explica que l'han insultat i una altra que ha rebut mirades de complicitat. Cap no es treu el llaç. Viatjarà a través de les peces de roba. Sona una cançó que no ens agrada especialment i demanarem que la tornin a posar perquè no és una qüestió de gustos. Som nosaltres. La música, els llaços i la llibertat.
