"O povo é quem mais ordena"
Els dies es concentren. Sortim de les passions i entrem a Sant Jordi, sortim de Sant Jordi i anem a votar. Qui vagi a votar. Entremig, uns debats que confesso poc professionalment que no he vist. Homes que parlen mentre dones passen el pal de fregar pel terra que trepitgen no és el que em ve més de gust veure. I encara menys, sentir. En tinc prou amb haver escoltat abans i després tants arguments de pes. Reconec que m’afecta emocionalment que el nivell arribi a unes baixeses tan impròpies. Em deprimeix. Les nostres discussions de la vida quotidiana tenen molta més qualitat. Naturalment. Com s’arriba a aquesta manca de respecte i quantes vegades es pot permetre la manca de veritat? Sort de Sant Jordi, que ens convida a una pausa i el carrer es passeja content. Ens agrada el dia del llibre i ens alegren les roses. Hauríem de veure més flors. Hauríem de poder trobar alguna resposta entre tantes paraules. Encara que hi ha més possibilitats de fer-se preguntes. Més, encara. Moltes més. Als humans ens queden sempre massa deures per fer. Encara que també és probable que ens hàgim assignat tasques per sobre de les nostres possibilitats. Sigui com sigui, el grup ha d’estar organitzat. Fem-ho tot per ordre. Setmana Santa, Sant Jordi, la Mare de Déu de Montserrat i les eleccions. Qui vol despertar-se el 29 d’abril si la nostra vida és un somni?
Sortim de les roses i entrem als clavells. El 25 d’abril és l’aniversari de la revolució portuguesa. Aquest any en fa 45 de la Revolució dels Clavells. Només pel títol ja es veu que ha de ser una bona novel·la. L’himne de la derrota de la dictadura va ser la cançó 'Grândola Vila Morena' de José Alfonso, una d’aquelles que et posa la pell de gallina, si és que abans no te l’ha posat un gol de Messi o una frase de Cayetana Álvarez de Toledo. Penso que l’any 74 a Portugal hi havia un govern feixista i que a Espanya també hi havia un govern feixista. Així que el 25 d’abril em poso 'Grândola Vila Morena' a tot drap, que en el meu cas és un drap relatiu, per foragitar el feixisme que sempre hi és i que sempre espera amb avidesa el desassossec. Però més enllà del 25 d’abril i més enllà del 28 ens quedaran totes les causes injustes que mai no corre pressa resoldre. Sempre hi ha una setmana darrere una altra plena de promeses i de sentències. Una cançó ens emociona, i la lluita ens cansa. Em prometo a mi mateixa que abans no acabi l’any he de tornar a Lisboa. I després passa el que passa. Moltes no seríem candidates ni a les eleccions de nosaltres mateixes.
L’1 d’Octubre vam exercir l’acte revolucionari de votar. De sobte, una urna es va convertir en un símbol poderós. El símbol de la voluntat de tantes persones i el símbol de la persecució dels líders que ho van fer possible. El 28 d’abril hi ha eleccions espanyoles mentre dones i homes estan en presó preventiva des de fa més d'un any per la seva ideologia política. El 28 d’abril la ultradreta es presenta a les eleccions. La mateixa que acusa al Tribunal Suprem. La legitimada. La dreta és més dreta, el centre més centre i l’esquerra continua navegant a veure si es troba a ella mateixa. La nostra convivència és la seva preocupació principal. Quina llauna. I quantes injustícies. Tant que xerren podrien dir alguna cosa. Per sorprendre’ns. Qui trobi la sortida que faci un tuit. Mentrestant, una solució casolana. Tornar a posar 'Grândola Vila Morena' a tot drap, ara sí, i l’endemà continuar creient que sempre s’hi pot fer alguna cosa. Es pot perdre l’esperança. Però no ens ho podem permetre.
