Sempre som a temps de protestar
El risc de rebrot ja no és un risc sinó que és una realitat. Cada vegada hi ha més positius en el sentit més negatiu del terme. Ens sentim cansats i enyorats per tot el que hem deixat de fer i per les persones amb qui no ens podem trobar ni amb anormalitat. No ens trobem, simplement, perquè el risc ens espanta amb raó. Ens resignem a acceptar que així tancarem l’any i ja veurem com anirà el que ve. De moment, el que és segur és que hi haurà el canvi d’hora tradicional de cada tardor, les tardes seran més fosques i suposo a hores d’ara ja no queden bolets a cap bosc de Catalunya.
Les sentències judicials continuen excel·lint en el seu contingut polític i creen un altre precedent espantós d’aquest Estat que dicta els debats que es poden fer i els que no al Parlament. La democràcia consolidada només és creïble ja com a títol d’un llibre dolent. L’arbitrarietat és tan tangible que si no fos pel virus la podríem tocar. La magistrada Concepción Espejel argumenta en 461 pàgines el seu vot en contra de l’absolució del major Trapero i la cúpula dels Mossos. La Fiscalia recorre l’absolució de Tamara Carrasco perquè tant és que la Guàrdia Civil no aportés cap prova que demostrés la incitació a desordres públics de què va ser acusada. Abans ho havia estat per terrorisme i rebel·lió. Per la seva llibertat de pensament. Però aquí només poden volar lliurement les àligues. A la resta d’ocells els volen tancats a la gàbia. Com a les activistes feministes que el dia de la vaga del 8 de març van tallar les vies del ferrocarril durant dues hores. La Fiscalia demana per a elles tres anys de presó. Com que la desproporció és tan exagerada, només es pot pensar que l’objectiu és criminalitzar qualsevol acte de protesta legítim. Imposar un règim en què desaparegui la mobilització social, la defensa dels drets, i domini el silenci més rotund. Que quedi només aquest brogit autoritari. Les reivindicacions feministes són suficientment importants per aturar el món, però n’hi ha prou amb un tren perquè considerin que és desmesurat. No consideren excessiva la discriminació sistemàtica contra les dones i les violències suportades diàriament. Només la protesta. Què s’ha de fer, doncs, contra les injustícies? Fer una reclamació per escrit? Imagineu si finalment queda només el maleït Twitter per canviar el món. Estem arreglades.
El previsible toc de queda que ens espera no ajuda a relaxar-se ni una mica. Li haurien de donar un altre nom quan es tracta d’una emergència sanitària. Potser això hi ajudaria. Per desvincular-lo d’altres idees que ens venen al cap, i això que el cap fa el que pot. Cobrefoc, proposen alguns. Almenys que es pugui triar. La pandèmia posa més en evidència tots els desequilibris socials, els sectors més afectats clamen davant els governs i les mascaretes ens fan més sords o ens creiem que abans hi sentíem bé. Anem cap a l’hivern i si fa calor ja tenim símptomes de febre. Sempre som vulnerables. Els ajornaments no són possibles per als qui ja vivien ajornant, i els fons d’inversió continuen devorant amb la llei a favor. Anem posant les esperances una estona sobre la taula per després recollir-les i guardar-les per a un ocasió nova, que no serà un sopar amb amics però pot ser una celebració íntima d’alguna victòria quotidiana. Ens queda el present quan no estàvem acostumats a viure’l i molts dies se’ns desfan a les mans perquè no hem fet plans. Ja decidirem què farem el cap de setmana quan arribi el cap de setmana. Encara que les opcions vagin minvant. Com els bolets.
