Sortim perquè estimem

PeriodistaDiumenge vam tornar a sortir al carrer. Un diumenge de sol en aquesta primavera tan de manual. Hi ha persones que es pregunten per la utilitat d'aquestes mobilitzacions. Creuen que, per més que omplin les places i les avingudes, res no canviarà. Però, en realitat, canvia tot.

Dissabte vaig anar al teatre a veure la magnífica 'Sopa de pollastre amb ordi' que han muntat els de La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya i que malauradament ja no està en cartell. L'obra d'Arnold Wesker és el nostre ahir, l'avui i el demà. És la història de la pèrdua de la il·lusió de poder canviar el món per fer-lo millor, reconeixent les injustícies. Però l'aparent esterilitat de tantes lluites necessàries i la impunitat oficial i generalitzada fa que mantenir-se ferm costi un esforç sectari. ¿Estem realment disposats a canviar el món? ¿Sabem que és a les nostres mans, per petites que siguin? ¿Sabem que tenim el dret de reclamar el que és just i que se'ns escolti? En el documental 'We are many' d'Armin Amirani s'analitza la gran manifestació del 15 de febrer del 2003 contra la Guerra de l'Iraq. La protesta global contra una altra guerra injustificable no va aconseguir aturar-la, però les persones van sortir al carrer i es van mobilitzar perquè no volien ser còmplices de més destrucció i injustícies. Aquells mesos ens van canviar la vida i els que van venir després ens van portar la desil·lusió de la lluita i l'horror en unes imatges que no vam poder impedir. ¿Estem preparats per a la frustració? Però què passaria si no ens organitzéssim per protestar? Què passaria si els carrers no fossin sempre nostres? Molts dels protagonistes del documental ploren mentre recorden aquella gran manifestació. L'emoció de participar activament de la vida col·lectiva i de tenir veu i fer-la sentir no es valora perquè no és un resultat. Però res no es fa sense les emocions, i aquestes llàgrimes tenen tot el sentit del món. O a mi m'ho sembla.

Diumenge a Budapest milers de persones van sortir al carrer per exigir democràcia i llibertat en un país on una nova victòria de l'ultradretà Viktor Orbán a les eleccions generals deixa la ciutadania en mans de la xenofòbia i la censura. També milers de persones van sortir al carrer a Bratislava per demanar una investigació de l'assassinat del periodista Jan Kuciak a finals de febrer. El periodista estava investigant la relació entre la Màfia italiana i el poder eslovac. Daphne Caruana també estava fent la seva feina quan va ser assassinada fa sis mesos. Per això aquest dilluns els carrers de La Valletta, la capital de Malta, estaven coberts de cartells que reclamen justícia. A la periodista maltesa li van posar una bomba al cotxe quan va denunciar casos de corrupció relacionats amb els 'papers de Panamà' i el govern. Moltes persones no estem disposades a silenciar els assassinats ni les tortures. Ni a acceptar règims que substitueixen llibertat per seguretat i generen un món de desconfiança hostil. I, la sempre mal anomenada 'gent del carrer', som majoria.

L'amor és la clau, apunta l'obra de Wesker. Sense amor no hi ha acció. L'amor que sentim per nosaltres mateixos i per qui ens envolta. El respecte. I l'afecte. L'empatia. L'amor no és una banalitat. És l'única manera de poder viure amb sentit i amb l'esperança que canvia el món quan nosaltres el canviem. Si tenim consciència que la vida passa per compartir-la i no per devorar-la individualment. L'amor també és desencís. Però pobres els qui passen per aquí sense estimar i sense lluitar pels seus propis drets i els dels que els envolten. Pobres perquè ells no ploraran d'emoció.