Sota cobert

No sé si podem parlar de tornada perquè no tinc la sensació que hàgim marxat enlloc. L’estiu se’ns ha fet tan estrany com anar a la platja amb mascareta o fer els àpats a casa per la inquietud d’estar massa a prop dels altres. La percepció és que tot resulta tan insòlit com entrar a botigues buides, tantes, o veure la ciutat deserta, impròpia a final d’agost i, en general, en qualsevol època de l’any. Sabíem que el turisme ens omplia, teníem la consciència de l’excés, però ara palpem fins a quin punt era així de descarat i amb quina nitidesa es pot sentir el silenci dels flaixos invisibles. És evident que la sensació va per zones. Perquè cada punt de la brúixola té el seu propi paisatge. El que toca a tothom, en canvi, és aquest virus que es passeja amb insolència arreu. Ens manté aprensius i desconcertats. Què estem fent malament o què estan fent bé a altres llocs? És una qüestió cultural? És egoisme? Triguem més a acceptar la pròpia vulnerabilitat? No trobo cap resposta convincent. Les poques que se m’acudeixen em porten a altres països on sembla que el covid ha afectat menys. Necessitem que alguna raó ens demostri el que sigui. La incertesa no s’ha desfet amb el sol i l’horitzó que es dibuixava al mar era només una imatge preciosa amb un final imaginari. Però dins dels nostres caps ens posem fites. Fem plans petits amb l’esperança d’omplir els dies que vindran. Com si el futur no fos una frase imprecisa que serviria per a qualsevol campanya política.

El risc zero no existeix, diu encara algun espavilat. Cada dia és un perill. O dos. Certament. Però el que tenia de bo viure com ho fèiem abans era que, enmig del perill, podíem quedar per fer-nos confidències a llocs tancats i podíem ballar alegrement als concerts. Ens podíem abraçar per consolar-nos o per fer-nos companyia, que és un consol. No ens importava que vingués gent a casa que no coneixíem de res de la mà d’una amiga i agafàvem el bus distrets parlant per telèfon. Hi havia coses bones que ara ens falten. Perquè el que és dolent, en cas de desaparèixer, no cal enyorar-ho. Ja roman. Com els esbarzers. No hem tingut temps de refer-nos del confinament ni d’allò que, mentrestant, també va passant a la vida. Trencar-se un braç o celebrar un naixement no es viu igual. Normalitzem la perplexitat i caminem susceptibles perquè som tan fràgils que ens hem embolicat excessivament i ara costa viure sense el plàstic de bombolles posat. La tardor ja no serà aquella estació en què tornaven els mals, perquè els mals han decidit establir-se en qualsevol període fins que els contagis no diguin el contrari. I perquè els mals hi són sempre, com els esbarzers. Tanmateix acabarà l’estiu, espero que amb poca xafogor, i vindrà aquesta tardor, sigui com sigui, però amb la pertinent caiguda de fulles i les primeres jaquetes. No sé si mai podem anar gaire més enllà de les coses petites. Ara segur que no.

Aquest estiu un tendal espatllat es replegava automàticament cada hora exacta. Si et despistaves, et sorprenia el soroll que feia de sobte i corries maldestrament a prémer el botó que et tornava a deixar a l’ombra. Fins i tot quan el sol ja havia marxat volies el tendal a sobre, com si també et pogués protegir de la nit. A vegades jo l’esperava conscientment i arribava puntual, com un rellotge de cucut. No fallava. Durant setmanes va ser un símbol d’estabilitat. Era, a més, un motiu per riure. Sempre ens feia gràcia que fos tan complidor. No el van venir a arreglar. I va ser una sort. Mai hauria dit que me n’alegraria tant.