Tremolem
Angela Merkel tremola mentre al seu costat el president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, es manté impassible escoltant l'himne nacional. Què som? Robots? No és una pregunta. Ni dues. Són obvietats, on no hi caben himnes nacionals ni actes oficials. La imatge fa patir tant per les tremolors de la cancellera alemanya com per la immutabilitat del president ucraïnès. A Berlín fa molta calor però n'hi ha que venen amb el cap desfet de casa. No la veia? Tampoc és una pregunta.
Florentino Pérez, en canvi, no és de tremolar però ve a Catalunya per parlar de terratrèmols. Es presenta a la comissió del Parlament pel cas Castor com un convidat molt famós i es relaxa tant que no respecta el torn de paraula. Com a casa, tu. Es mostra segur quan agafa el braç del president de la comissió perquè el deixi parlar. No defalleix. Nega tota implicació en aquesta estafa i com un gegant cregut recorda que l’empresa que presideix, ACS, té unes deu mil obres en curs. El projecte Castor representa un 1% de la facturació. ¿Algú es pot imaginar que un senyor tan poderós com Florentino Pérez podia saber res d’un projecte tan petit? El problema del projecte petit és que ha afectat una part del territori i que ha tingut conseqüències de tot tipus. L’empresa no vol assumir els problemes perquè en el contracte amb l’Estat, l’Estat es fa càrrec de tots els problemes. És a dir, que si alguna cosa falla, nosaltres paguem. I els afectats també. Així que Florentino Pérez se’n va negant qualsevol responsabilitat i gràcies per la visita. Ens agraden, aquí, els famosos. Ens fan tremolar.
L’alcadessa Ada Colau plora en la seva primera entrevista després de la investidura. Jordi Basté li pregunta si havia pensat en plegar, en anar-se’n a casa, durant les negociacions. A ella li tremola la veu i diu que sí. Amb independència de les opinions de cadascú sobre la seva decisió, de la qual ja s’ha parlat a bastament, no es tracta ara de discutir sobre la veracitat de les llàgrimes. Jo crec que el més normal, en determinades circumstàncies, és no poder suportar-ho tot i tremolar. De fet, jo no trobo normal que no es faci més sovint. De fet, pràcticament només veiem plorar en públic els esportistes que es retiren. Quines coses. El cas és que Colau plora i a mi em sembla tan necessari el plor com innecessari el seu pacte amb el PSC i el suport de Valls. Tampoc cal discutir sobre els "putes" i "guarres" que ha denunciat que els van cridar a la plaça de Sant Jaume. Les dones estem massa acostumades a rebre insults en relació amb el sexe quan fem coses que no agraden. Ho sap l’Anna Gabriel. Ho sap la Inés Arrimadas. Tan properes ideològicament. I ho saben milers de professionals dones, en tots els camps, no només en la política. Jo puc discutir ideològicament sobre què m’hauria agradat que fes Ada Colau. Però no tinc cap dret a insultar una dona ni a menysprear-la només pel fet de ser dona. D'això se'n diu 'masclisme' i és el nostre pa de cada dia. A totes bandes. O a tots els bàndols. La bona notícia és que ja no ens fa tremolar. Ens fa rebel·lar-nos i mostrar un rebuig categòric, siguin quines siguin les víctimes d’aquesta violència.
S’acosta la nit de Sant Joan i els gossos ja tremolen sentint els petards primerencs. No es faran prou fogueres per cremar tot el que ens sobra. Però sempre podem llençar-hi la responsabilitat inútil i l’arrogància. Les fotos que no volem tornar a veure, encara que ens continuï perseguint la imatge. Mirar el foc. I riure. O plorar. Hi ha motius per a tot. I pobres, els gossos.