David Stern, Mr. Basketball

BarcelonaNascut a Manhattan el 22 de setembre del 1942, quatre anys abans del naixement dels Knicks, el seu equip, David Stern va morir aquest 1 de gener a la seva Nova York, on aquest dimarts se celebra al Radio Music Hall l’acte fúnebre del seu comiat, un escenari que dimensiona la seva influència. James Naismith va inventar el bàsquet. David Stern no va ser el pare de la NBA, però la millor lliga del món li deu la seva transcendència al que va ser el quart comissionat –que podríem anomenar conseller delegat en nomenclatura executiva catalana– durant trenta anys, del 1984 al 2014.

Stern va agafar la competició en el moment més baix de popularitat als Estats Units i la va convertir en un exemple de negoci esportiu a escala mundial. El bàsquet, quan ell va arribar, era el tercer esport a l'Amèrica del Nord, per darrere del futbol americà i el beisbol, tant per audiències com per ingressos. Aquest petit homenet d’un metre setanta-cinc centímetres va ser un colós dins del món dels gegants. Era la persona a qui els propietaris dels equips cedien la responsabilitat per gestionar la millor lliga del món. Personatge intimidant per la seva manera aclaparadora de controlar i supervisar-ho tot, definit com a dictatorial i de temperament tirànic, els que el coneixien de ben a prop, com ara Jordi Bertomeu, president executiu de l’Eurolliga, comenten que tenia un respecte absolut pels que considerava seus, per la gent honesta, treballadora i complidora. El president dels Golden State Warriors va arribar a dir que si no et cridava era pitjor, perquè volia dir que no li importaves. Escoltava, preguntava i s’informava abans de decidir, amb mà de ferro, el que executaria. La seva obsessió pel detall, pel control, era malaltissa. L’execució és el més important, però sense visió no es pot executar res. Per saber com d'endollats estaven al negoci els seus empleats, solia preguntar resultats dels partits del dia abans quan arribava a les oficines. Ell se’ls sabia tots, com les regles, que coneixia millor que molts àrbitres. Tan sols així considerava que podia governar el món del bàsquet.

Fill d'un xarcuter jueu que tenia una botiga de delicatessen a Manhattan, de petit va aprendre dots comercials ajudant el seu pare darrere el taulell els caps de setmana. Es va educar en escoles públiques, ja que no provenia de l'elit nord-americana del món dels negocis, però això mai el va fer dubtar de la seva capacitat d'interlocució amb els oligarques. Va arribar ben jove a treballar per la NBA, poc després de graduar-se en lleis a la Universitat de Rutgers, quan va ser contractat pel prestigiós bufet Proskauer, Rose, Goetz & Mendelsohn per representar legalment la lliga. L’any 1970 va defensar la competició en el plet més complex que ha sofert la història de l’esport, una demanda antimonopoli que intenta evitar la fusió amb l’American Basketball Association. Al davant, acusant-lo, un mític jugador, Oscar Robertson. Es va estrenar com a màxim executiu amb el draft del 1984, una gran fornada. Només cal recordar quatre jugadors: Michael Jordan, Charles Barkley, Hakeem Olajuwon i John Stockton. El draft del 1985, amb Patrick Ewing, Chris Mullin, Karl Malone i Joe Dumars, va acabar d’arrodonir el grupet selecte d’estrelles dels vuitanta i principis dels noranta. Va ser clau en la seva gestió la utilització dels jugadors i la capacitat mútua d’entendre com les podia convertir en estrelles per atreure aficionats i diners. El salari d’un jugador en aquells temps era al voltant dels 250.000 dòlars. Actualment la mitjana són nou milions. Dades, només dades.

Si parlem únicament de fets empresarials i xifres, parlaríem del directiu esportiu que ha fet més per la conversió d’un negoci esportiu des del punt de vista de la gestió, el màrqueting i la globalització. Per posar un exemple, l’audiència televisiva prové de 200 països, es locuta en 40 idiomes, i la NBA té oficines en 15 ciutats del món. El creixement internacional va començar a principis dels noranta amb la incorporació de jugadors europeus com ara Petrovic, Divac o Marciulionis. Stern va descodificar com podia globalitzar la NBA. En aquesta missió sempre va tenir problemes d’entesa amb el món de la FIBA i els seus directius, per anomenar-los d’alguna manera. Tot i les desavinences, va dir a la FIBA que, tot i que no volien jugar els Jocs Olímpics, ho farien per ser bons soldats per a l’esport del bàsquet. El Dream Team del 1992 es va convertir en la seva millor estratègia per comercialitzar globalment la seva competició. Quin millor aparador que uns Jocs per demostrar al món el poder aclaparador de totes les seves megaestrelles juntes?

El seu caràcter no era fàcil, però la seva convicció en allò que els americans en diuen les “must win battles” (els projectes que has de guanyar tant sí com no) encara era més intimidant. El control del consum de drogues l’any 1980, l’establiment del límit salarial el 1983, la dura sanció a Ron Artest el 2004, el codi de vestimenta el 2005, l’escàndol d’apostes amb un àrbitre el 2007 o el tancament patronal i la intervenció dels Hornets el 2011 són episodis que es van convertir en moments clau per conèixer la seva manera de treballar. El capítol que demostra el gran cor del personatge va ser el suport, sense condicionaments, a Magic Johnson quan va anunciar que tenia el VIH el 1991. Stern va fer que el jugador dels Lakers jugués l'All Star a Orlando, tot i que s' havia retirat uns mesos abans, i va convertir un dels esdeveniments planetaris de l'esport en una gala de lluita contra la sida. Magic va acabar recollint l'MVP d'aquell partit. Trenta anys de servei a una causa, que va convertir en la seva causa, de la qual deia que no es penedia de res, absolutament de res. Això és certesa en un mateix.

Els números parlen de la gestió del que va ser fins a l'1 de gener el comissionat emèrit de la NBA: una franquícia l’any 1985 com els Bulls estava valorada en uns 16 milions de dòlars. El 2004 els Clippers de Los Angeles es van vendre per 2.000 milions. Aquestes xifres posen en relleu la revalorització de la seva era. En el període de la seva gestió, els ingressos televisius es van multiplicar per 40. La innovació era el seu focus. Durant el seu mandat es van crear set noves franquícies, incloent-ne dues al Canadà l'any 1995 –a Toronto i Vancouver–, per engreixar la competició fins a 30 equips l'any 2004. La NBA femenina, creada el 1997, i la segona lliga, la G League, el 2001, van acabar de complementar el negoci imperial del bàsquet als Estats Units.

En els últims anys de la seva gestió va tornar a tenir situacions complexes, on totes les mirades van acusar-lo d’egocèntric. El seu egocentrisme era la seva passió per defensar la seva NBA. El seu llegat es pot descriure així: l’any passat el jugador més valuós va ser un grec nascut d’immigrants nigerians, i la franquícia que va guanyar l’anell va ser un equip canadenc amb cos tècnic de tres continents. El bàsquet deu el seu èxit als seus jugadors, l'espectacle dels seus mats o els tirs de tres punts, però també a Stern. Les gairebé cinc dècades de dedicació de David Stern a l'Associació Nacional de Bàsquet van convertir-la d'una lliga local ensopida a un dels entreteniments globals i culturals més importants a escala planetària.