Necessitat d’‘Una història de debò’
Remenant i intentant ordenar papers vells, trobo per casualitat a casa el dossier promocional d’ Una història de debò i és una emoció imprevista la que em visita. Fa temps que no em retrobo, en persona -o sigui amb la imatge en moviment-, amb l’obra mestra de David Lynch i em serveixen aquests retrobaments amb objectes que m’hi transporten. Seria ben fàcil el retrobament autèntic, n’hi hauria prou anant fins a la prestatgeria dels DVD o entrant a Filmin per llogar-la. A vegades, però, confies massa en el retrobament espontani, en connectar la tele i trobar-te amb aquelles pel·lícules amb les quals sempre et ve de gust retrobar-te. Sigui com sigui, per què és important pensar de tant en tant en Una història de debò?
Recordo quan la vaig veure per primera vegada, a principis de febrer de l’any 2000 en una projecció de premsa al cinema Verdi de Barcelona. Recordo la sensació d’emoció constant que anava sentint mentre contemplava -poques vegades un verb ha tingut tant sentit mentre veia una pel·lícula- la història d’Alvin Straight, l’ancià pagès que desitja retrobar-se amb el seu germà malalt abans que abandoni aquest món. Porten molt de temps distanciats i viuen molt lluny l’un de l’altre. Alvin no dubta a posar-se al volant del seu tractor i, a velocitat de tortuga, recórrer els milers de quilòmetres que els separen. Està inspirada en un cas real i Lynch ens la serveix amb una llum encegadora, injectant al seu relat una força humana i humanista colpidora. Alguns dels seus seguidors arreu del món es van sorprendre que Lynch deixés de banda els seus personatges foscos i malsans, li retreien una certa traïció a si mateix. Res més lluny de la realitat, les carreteres i autopistes que travessa l’Alvin estan habitades d’estímuls lynchians, el calat emocional que aconsegueix està emparentat amb el de L’home elefant i, malgrat que la llum supleix en aquesta ocasió la tenebra, Lynch es manifesta, translúcid, a tots els seus plans.
Ve de gust veure altra vegada Una història de debò, serveix per connectar-nos amb el món, amb les forces salvadores que aquests dies necessitem, amb el que és invisible i ens emparenta amb la resta de persones d’aquest món. Fa molta falta.
