Necessitat de periodisme
CANVI. Quanta desigualtat pot suportar el sistema? Alguns economistes fa anys que s’ho pregunten però les alternatives semblaven, fins ara, fora dels escenaris possibles.
Quanta força té encara l’orgia consumista, vestida de divendres negre, dilluns cibernètic, rebaixes permanents o descomptes especials en un món d’emergència climàtica que crida a replantejar-nos el consum, l’alimentació o la producció energètica?
“Assistim a la implosió de la confiança en el sistema”, afirmava ja el 2017 el baròmetre que publica anualment la consultora de comunicació Edelman. Per això els genis de la publicitat i el màrqueting ara parlen de “la importància del propòsit”, de la construcció d’una imatge o una marca a partir de la identificació amb uns determinats valors o compromisos. La responsabilitat ven, sobretot a unes generacions que parlen de consum responsable. Se’n diu activisme de marca. O oportunitat de negoci. Rentat de cara. Canvi de discurs.
El llenguatge s’altera i així modifiquem també missatges i imatges. M’ho va fer notar algú que porta anys escrivint i analitzant discursos polítics. Hem funcionalitzat les persones -deia aquesta experta que treballa a les institucions europees- perquè parlem de la gent en funció del que fan, com a força laboral, i, en canvi, hem personalitzat les empreses i parlem d’estimular-les i animar-les...
Maquillatge superficial per emmascarar ferides profundes. Estratègies fallides superades per un malestar que ja ha començat a sobreeixir. El canvi només pot ser sistèmic, de redistribució del poder. “Cal una visió més dinàmica del que és la democràcia”, deia fa uns mesos Nicco Mele, professor de la Kennedy School de Harvard, quan va passar per Barcelona.
MODEL. Vivim també una transformació en el consum de la informació. De fet, segons Alan Rusbridger, l’exdirector de The Guardian convidat per l’ARA dijous passat a Barcelona, vivim en un “caos informatiu” on les societats tenen problemes per saber què és veritat i què no; on un tuit deshonest d’un president populista pot arribar a més de 60 milions de persones en temps real mentre el nombre de lectors del New York Times ronda els 1,1 milions al dia. Canvien els mitjans i els canals de distribució, el model de negoci i les possibilitats dels lectors, però no hauria de canviar la base del periodisme. L’honestedat, la verificació, la confiança i el contrast amb les fonts han de seguir sent els fonaments de l’ofici. Però la revolució tecnològica ha canviat l’abast, l’accés i, fins i tot, la producció de la informació. La viralitat no la decideix l’editor ni la qualitat del contingut sinó uns m’agrades que poden ser reals o comprats, es lamenta l’antiga editora del Times, Jill Abramson, al seu llibre Merchants of truth.
També aquí el sistema ha tocat el moll de l’os. L’amenaça de la desigualtat d’informació es fa més i més profunda; entre una elit informada, disposada a pagar pel contingut de qualitat, i els qui en viuen al marge; entre els qui creuen que els mitjans de comunicació són necessaris i els qui conceben les xarxes socials no com un canal sinó com el seu mitjà d’informació.
Rusbridger defensa el periodisme com un “servei públic” i The Guardian com “una causa” en què l’objectiu va molt més enllà dels beneficis. La informació és un dret. El dret a saber. Per això hi ha tot un corrent que pensa, com Rusbridger, que si la informació és indispensable per a la democràcia se l’hauria de considerar un bé públic i garantir que arribi a tothom. La falta d’informació ens fa més desiguals. La falta de transparència afavoreix la injustícia. Que estiguem immersos en una crisi institucional i de mitjans no vol dir que no necessitem bon periodisme.
