La necessitat de la necessitat

Molt sovint, quan la gent s’assabenta que sóc americana, em diuen: “Ui, m’agradaria aprendre anglès, fa anys que vaig a classe, però encara no el puc parlar”. Em miren amb enveja a mi i als meus fills, que vam aprendre l’anglès naturalment, és a dir, sense classes. Sempre els dic el mateix: per aprendre un idioma, has de passar temps allà on es parla i has de tenir la necessitat de parlar-lo. No hi ha res com tenir una persona davant teu esperant sentir el que tens al cap. És l’única manera. Temps i necessitat. I no ho dic només jo, ho diu tota la sociolingüística.

El contrari també és veritat. Sense la necessitat i el contacte, els idiomes s’obliden. Quant francès recordeu dels vostres anys d’estudiants? I encara més: quan dos idiomes ocupen el mateix registre, i tenen el mateix ús en la mateixa societat, els sociolingüistes expliquen que el més normal és que un d’ells desaparegui.

Per salvaguardar un idioma, doncs, cal que sigui necessari. Necessari. El català ja no és necessari per mirar la tele (el 85% la miren en castellà), ni per anar al cine (el 97% és en castellà), ni per llegir llibres (per cada llibre que es publica en català, n’hi ha 8 més que s’editen en castellà a l’Estat), ni per comunicar-se (el 99,8% de la població catalana entén el castellà) i un llarg etcètera. No em malentengueu. Que puguis viure en castellà no vol dir que vulguis fer-ho, però això és un tema per a un altre article.

De fet, l’únic àmbit on el català és necessari per a tothom és l’escola. Si un nen no aprova les assignatures, no passa de curs. L’ha d’entendre, l’ha de fer servir, l’ha d’escriure, l’ha de llegir. I això és el que fan, amb força èxit i tranquil·lament. Gràcies a l’escolarització en català, el 94,3% de la població a Catalunya el pot entendre, el 80% el pot parlar, el 82% el pot llegir i el 60% el pot escriure.

Però us haig de dir una cosa. Els nens no aprenen el català a la classe de català. Si fos així, també aprendrien anglès a la classe d’anglès, i ja sabem tots quant anglès aprenem a classe: no gaire (31% segons l’Idescat). És el nombre d’hores que passen els nens davant d’algú amb qui han de parlar o escoltar el català el que és clau, tant si estudien història com si parlen de mates (o pel·lícules o música). I la necessitat fa que aquestes hores siguin efectives.

Davant la immensa pressió del castellà al nostre país, sense l’espai dedicat al català a l’escola, molts nens no tindrien cap necessitat de parlar català, i no l’aprendrien. Com podem saber que no trobarien maneres alternatives d’aprendre’l pel seu compte? Només cal mirar cap al sud, a València, on la immersió escolar es redueix cada any. Segons un estudi de la Universitat de València, si es manté l’actual política lingüística al País Valencià, el percentatge de valencianoparlants serà inferior al 10% el 2050. D’aquí 35 anys.

Però, ¿serveix d’alguna cosa la classe de català? Esclar que sí, per aprendre el que aprenem tota la gent del món a les classes dels nostres idiomes nadius: gramàtica, sintaxi i com diagramar una frase (com els agrada, això, als professors!). Però no a parlar, ni a llegir. A la Hartford Public High School, on vaig fer l’educació secundària, només tenia classe d’anglès tres hores a la setmana. Exactament igual que els estudiants d’aquí, tant amb el català com amb el castellà. No cal més. I és per això que els nens de Catalunya surten amb el mateix nivell, o més, de castellà que els seus homòlegs a l’Estat fora de Catalunya. L’única diferència és que també aprenen català. Un bonus.

El senyor Wert i companyia volen eliminar la necessitat del català -i, com que l’únic lloc on encara és necessari és l’escola, vol eliminar el català de l’escola, a poc a poc però implacablement-. Per què? Perquè no volen que els nens aprenguin català. Wert mateix ha dit que vol espanyolitzar els nens catalans. L’excusa és que és necessari tenir tantes hores en castellà perquè els nens l’aprenguin correctament, però sabem que és mentida. Cap nen nascut a Espanya aprèn el castellà a l’escola. El que cal és necessitat i temps, i mentre el 85% de la tele, el 97% del cine, el 90% dels llibres i el 99% de la gent parlin en castellà, per aprendre el castellà no falta cap d’aquestes dues coses.