La poesia, antídot contra els "temps dolents"

BarcelonaEn temps de tribulacions com els actuals, de profunda crisi ideològica, econòmica i moral, en què fàcilment emergeix la mala llet del món, quan la cara més agra i tortuosa dels homes i les dones s’apodera de la vida social, què podem fer? ¿Recloure’ns dins la closca i deixar-nos portar per la deriva d’odi i decadència? ¿Baixar a l’arena de la brega i enfangar-nos? Hi ha una altra forma de lluita, segurament tan antiga com la humanitat i de la qual Percy Bysshe Shelley situa la seva edat d’or en el segle de Sòcrates: la poesia. "La poesia sempre comunica tot el plaer que els homes són capaços de rebre: continua sent la llum de la vida; la font de tot allò bell, generós i veritable que pot tenir lloc en uns temps dolents".

De Shelley (1792-1822), romàntic, idealista, vegetarià, ateu, defensor de la llibertat de les dones, company de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein, ens arriba ara traduït al català per Marta Pera Cucurell Defensa de la poesia (Adesiara). Entre raó i imaginació, l’autor tria la segona, que concep com l’eina essencial de la poesia, en sentit ampli. Els poetes, diu, "no són solament els autors del llenguatge i de la música, de la dansa i de l’arquitectura, de l’escultura i la pintura; són els creadors de les lleis i els fundadors de la societat civil, i els inventors de les arts de la vida". La vida ideal, esclar. "Els poetes són els legisladors no reconeguts del món".

Per a Shelley, per molta raó, per molts coneixements, per moltes teories socials i polítiques, si no hi ha poesia, si no hi ha imaginació, res no és suficient. "No és pas per falta de doctrines admirables que els homes s’odien, es menyspreen, se censuren, s’enganyen i se sotmeten els uns als altres". Creu que tenim més saviesa moral, política i històrica de la que som capaços d’aplicar, ineptes a l’hora de donar sentit de justícia a tants coneixements científics i econòmics. Només la poesia ens pot salvar: "Ens falta la facultat creativa per imaginar el que ja sabem; ens falta l’impuls generós per actuar com imaginem; ens falta la poesia de la vida", que ell veu com "l’arrel i la flor de tots els altres sistemes de pensament", com la força per arrencar "el vel de vulgaritat del món". "Tots els autors que han revolucionat el pensament són necessàriament poetes" perquè "el gran instrument del bé moral és la imaginació".

"La poesia no és com un raonament, un poder que es pot exercir segons la determinació de la voluntat", és molt més. I tanmateix només és una feble ombra, un registre aproximat "dels moments més bons i més feliços dels esperits més bons i més feliços". Perquè, ¿com és un poeta, segons Shelley? "El poeta és més sensible al dolor i al plaer, tant al seu com al dels altres". "El poeta participa del que és etern, del que és infinit i del que és únic". "És un rossinyol que canta en la foscor per animar la seva pròpia solitud amb cants dolços". I què és la poesia? "Un poema és la imatge exacta de la vida expressada en la seva veritat eterna". "La poesia és un mirall que fa bell allò que està deformat". "La poesia és una espasa de llum, sempre nua, que consumeix la beina que la vulgui contenir". "El gran secret moral de la poesia és l’amor".

¿No voldríem ser tots poetes, així?