18/8: Negacionistes

En diverses ciutats de tot el món hi ha aquests dies manifestacions contra les mesures sobre la pandèmia. No són molts, però són uns quants. M’he mirat les imatges de la de Madrid i hi ha una cosa curiosa. La gent que es manifesta creu coses diferents i contradictòries sobre el coronavirus. Alguns pensen que no existeix, d’altres que les mesures són incorrectes i que hi ha tractaments alternatius fabulosos, d’altres que el virus l’han inoculat els governs o les multinacionals... No estan d’acord en allò que creuen. Només estan d’acord en allò que no creuen. I el que no creuen és la versió oficial, el discurs institucional. Per això se’n diuen negacionistes. Això planteja un tema de fons, no pas sanitari, sinó polític: el descrèdit de les fonts oficials. Una part de la ciutadania creu que els estats menteixen. Certament, el segle XX ha alimentat aquesta desconfiança. Però llavors, una paradoxa: el descrèdit de l’estat ha fet que la gent sigui més incrèdula? Respecte al discurs oficial, sí. Però d’una credulitat esparverant davant qualsevol teoria alternativa llegida a qualsevol lloc, per estrafolària que sigui, sempre que li soni d’una font no oficial. La paradoxa de tenir a la vegada el màxim escepticisme i la màxima credulitat.