El negoci brasiler que destrossa el Barça
El debat sobre el futur del Barça transcendeix la continuïtat de Setién o de segons quins jugadors. Hi ha molt més en joc. El club ha de resoldre què vol ser durant els pròxims anys: ja no només reconstruir el model futbolístic, sinó perpetuar i donar sentit al “Més que un club”. El Barça ha de redefinir la seva identitat després de malmetre-la durant uns últims anys plens de contradiccions i sensació d’improvisació. Aquest debat, la resolució del qual marcarà quin Barça existirà a mitjà termini, s’està duent a terme mentre el club segueix amb la planificació esportiva. I entre les notícies dels últims dies n’hi ha una de preocupant, un déjà-vu constant des que Sandro Rosell va arribar a la presidència: el fitxatge d’un jove brasiler.
No tinc res en contra de Gustavo Maia. De fet, no tinc suficients coneixements per jutjar el seu fitxatge. Al revés, crec que una aposta arriscada d’aquestes característiques s’ha de poder fer cada temporada. Ara bé, els precedents no ajuden. Ja no només per les desenes de fitxatges que s’han fet per al Barça B i que no han acabat fructificant, sinó també per la fixació pel mercat brasiler que ha demostrat abnegadament aquesta junta (la versió 1.0 de Rosell i la versió 2.0 de Bartomeu). Robert, Vitinho, Gabriel, els dos Matheus, Emerson, Marlon... als quals s’han de sumar els 7,9 milions que es van pagar pel dret preferencial de tres jugadors del Santos. Algú al Camp Nou ens hauria d’explicar amb llums i taquígrafs perquè abans amb André Cury i ara sense ell el Barça s’ha bolcat tan exageradament en aquest mercat.
No obstant això, tot i que la carpeta brasilera mereix una auditoria, el debat hauria d’anar molt més enllà. Apostar per aquests jugadors -siguin d’on siguin- que arriben amb 17 o 18 anys al filial és destruir tota la feina d’orfebreria feta al planter. En primer lloc, els diners destinats a aquests fitxatges servirien per mantenir a La Masia els joves jugadors temptats per ofertes desorbitants del futbol anglès. I en segon lloc, es tracta d’operacions que només han servit per barrar el pas a futbolistes que porten tota la vida al Barça i als quals s’empeny a marxar perquè arribi un jugador que ni coneix l’idioma Barça ni entendrà la idiosincràsia del club.
Fem novament l’exercici de mirar enrere: Ansu, Riqui i Araújo ara. Però abans Sergi Roberto, Bartra, Rafinha, Sandro, Aleñá, Carles Pérez, Montoya, Thiago, Deulofeu o Munir. I abans Piqué, Busquets, Alba, Sergio, Pedro, Xavi, Iniesta... Tret d’excepcions, la majoria van passar-se uns quants anys a La Masia, saben molt bé el que és el Barça i sobretot el seu llenguatge. I si ens fixem en els que finalment han fet carrera al Camp Nou, encara és més clar aquest fenomen. Abans d’anar a buscar fora, cuidem els nostres.
