El nen que es va fer gran a Manchester

Barcelona“El primer any que vaig arribar a Manchester, amb 17 anys, vaig viure amb una família d’allà. No va ser el més fàcil del món, perquè la cultura és molt diferent, i el clima també. Recordo que el primer dia em van posar de postres un pastís de llimona calent. Jo detesto els pastissos, i més si són de llimona, i encara més si són calents! Te’l menges perquè és el primer cop i ets nou, com una obligació, però recordo que tenia unes ganes de treure’l! T’adones que no ets a casa. Que per molt que els pares d’aquella família t’intentin ajudar al màxim i procurin que et sentis com a casa, no és el mateix”. No és només una anècdota quotidiana.

Per a Gerard Piqué, aquesta escena que explica a The Players’ Tribune descriu la difícil experiència que va haver de viure a Manchester després de deixar Barcelona el 2004. Anglaterra li oferia una oportunitat professional a l’inici de l’edat juvenil i va atrevir-se a abandonar el club de la seva vida, on jugava “com si fos en un equip d’escola, on coneixia a tothom i estava a prop de la família”. Canviar-ho tot per vestir-se de diable vermell va ser l’inici d’un camí ple d’aprenentatges i punts d’inflexió que el porta fins avui a la sala de premsa d’Old Trafford (17 h) per atendre els mitjans de comunicació abans de l’anada dels quarts de final de la Champions entre el United i el Barça.

Tornarà a parlar amb la serenor amb què evoca aquell 2004, any que considera determinant en la seva carrera esportiva. “Vaig arribar a Manchester que era un nen i me’n vaig anar fet un home”, sentencia en un article que va publicar el març de l’any passat i que obria l’era global de The Players’ Tribune, un mitjà en el qual va invertir per exportar-lo dels Estats Units a Europa.

Anar a Manchester suposava el primer cop que Piqué vivia fora de casa i el primer, també, que compartia vestidor amb futbolistes professionals. Ell, que era el líder d’una generació guanyadora a La Masia, es veia empetitit entre red devils llegendaris, com Ruud van Nistelrooy, Ryan Giggs, Paul Scholes o Rio Ferdinand. Només tenia 18 anys quan va aprendre “una bona lliçó”. Era al vestidor, esperant que hi entrés Sir Alex Ferguson a donar les consignes abans de jugar. Piqué s’asseia al costat de Roy Keane, mític capità del club anglès. “El vestidor era tan petit que tocàvem de cames”, rememora. Estava nerviós, inquiet, espantat. Sabia que tenia al davant una oportunitat única per demostrar per què se l’havia fitxat tan jove, però alhora tenia por de fallar. I no va fer ni falta que comencés el partit perquè Piqué tremolés. El seu telèfon va començar a fer soroll quan el vestidor estava en silenci i concentrat. Era el moment més inoportú. Keane va preguntar insistentment -i cada cop més emprenyat- de qui era el mòbil que vibrava i Piqué va acabar confessant, avergonyit i terroritzat. L’esbroncada monumental que va rebre del capità va recordar-li que ja no era un nen. Que la cosa començava a anar de debò. “Que això no ho pots fer”. Que els vestidors són sagrats.

No és l’única bufetada que Piqué va rebre a Manchester, on va jugar una vintena de partits en quatre temporades -entremig va marxar cedit al Saragossa per acumular minuts-. Piqué va fer-se gran al costat de Sir Alex Ferguson, a qui considera com un “segon pare”. És un d’aquells entrenadors que “tenen l’habilitat de fer veure que sempre es preocupa per tu, fins i tot quan no et fan jugar o són molt durs”. “Vaig tenir molta sort. Jo era ingenu i estava verd, però ell va ser fantàstic amb mi des del primer dia”. Va ensenyar-li a guanyar-se la confiança, una paraula que l’ha acompanyat en altres etapes de la seva carrera. De fet, el central recorda una errada greu que va cometre en un partit contra el Bolton i que va propiciar que Anelka marqués l’únic gol d’un partit que el United va perdre. Quan estava convencent el tècnic, va fallar i va acabar apartat a la banqueta o a la grada. “Va ser una època molt complicada. Pensava que allò seria el meu final”.

Però va ser l’inici de tot per a Piqué, que cada cop que torna a Manchester es reconcilia amb el destí. “El món del futbol pot ser molt complicat”, diu, i reclama als periodistes més capacitat d’entendre la part humana que s’amaga rere l’èxit o el fracàs d’un jugador. El fet que no s’hagués consolidat a la Premier va facilitar-li la sortida -prèvia conversa de tu a tu amb Ferguson- i va dur-lo novament al Barça, on l’esperava l’era més exitosa del club sota les ordres d’un exigent Pep Guardiola.

Llavors ja no era un marrec que vivia protegit per la família i que jugava per diversió, ja era un adult amb l’ambició de ser professional. Amb errors acumulats, amb ganes d’aprendre. Al vestidor culer va canviar Keane per Puyol i Ferguson per Guardiola, amb qui va xocar el 2012: als 24 anys no va acceptar la dedicació de 24 hores que li reclamava. Va perdre galons i va tornar a visualitzar la fi de la seva carrera, una por que gestiona ara sota la màniga llarga. Als 32 anys, el Piqué més madur tornarà a Old Trafford, amb l’iPhone silenciat, sense pastís de llimona calent i amb el risc d’empassar-se una centrada, però amb totes les lliçons a la maleta.