El Nepal i les eleccions municipals
El dia del segon terratrèmol al Nepal, i després d’una sèrie de catàstrofes humanes i naturals que han aconseguit trencar la nostra aparent immunitat, us asseguro que hi ha qui encara no veu clar això de la cooperació internacional. I menys si es fa des dels ajuntaments: ¿a qui se li acut que un consistori tingui vida pròpia fora dels límits municipals, o que serveixi per a alguna cosa més que per cobrar pel servei d’escombraries?, ¿què hi han de fer Sant Boi o Vallromanes a les valls de l’Himàlaia?
La modernitat que s’elogia en tants discursos és impossible sense projecció internacional, però aquesta projecció s’imagina exclusivament com una política dels estats i com un exercici de cossos diplomàtics que juguen al Risk o col·loquen manufactures per equilibrar la balança de pagaments. La llei catalana d’acció exterior, de camí al Constitucional, i la de racionalització i sostenibilitat de l’administració local condicionen durament l’exercici de l’acció exterior que es fa des dels municipis, i són per tant una bona prova de la poca voluntat que hi ha de donar carta de naturalesa a una diplomàcia plural que ja existeix de facto.
Des d’abans de la restauració de la democràcia, la solidaritat d’entitats i municipis no ha fet més que créixer al nostre país. Abans de convertir-se en una política pública de ple dret, amb pressupostos en alguns moments prou dignes i a l’altura dels compromisos internacionals, el desig d’involucrar-se en el destí d’altres pobles i persones ha sigut sempre una manera d’expressar que molts volíem que el camí de la democràcia encetat a casa nostra fos compartit arreu.
La crisi, el nostre particular terratrèmol, ha servit d’excusa per desmuntar moltes polítiques públiques, i la cooperació no n’ha sigut cap excepció, al contrari. L’èmfasi i la malvolença de les retallades s’explica per la incomprensió de bona part de la classe política sobre el que significava la cooperació i perquè les entitats i administracions no hem sabut trobar la manera d’explicar-la a la ciutadania. Molts consistoris han vist com alguns grups atacaven la cooperació en benefici propi i darrere d’eslògans demagògics que han fet fortuna, com ara “Primer els de casa”, eslògans que, com en el cas de la immigració, situaven l’origen de tots els nostres mals en el suposat tracte de favor que rebia tot allò i tot aquell que ens era aliè. I molts governs locals han preferit amagar el que amb prou feines s’anava fent en aquest terreny, negant a la ciutadania la inexcusable rendició de comptes i la informació que -aquest era el càlcul electoral de molts- podia alimentar els atacs de certs partits i mitjans locals.
Afortunadament, a Catalunya hi ha un teixit ben viu que defensa la cooperació i molts equips municipals que tenen clar per a què serveix i com impacta, no ja fora, sinó al seu propi territori. “I on comença la casa? Qui són els de casa?”, m’etziben als tallers que hem organitzat des del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, l’associació que articula gran part de la cooperació municipal catalana. “Si la resta de polítiques municipals s’haguessin avaluat igual, res del que ha passat en matèria de corrupció hauria tingut lloc”. “Esclar que tenim impacte, però a l’escala de les nostres forces, i et puc donar noms i cognoms de la gent que amb tan pocs recursos han vist que la seva vida millorava. La cooperació municipal és l’única que coneix cada persona a qui ajuda”. “No ajudem governs corruptes, sinó la gent que lluita contra aquests governs: és gràcies a la cooperació que els podem denunciar”.
A més, qui vulgui atacar la cooperació durant la present campanya electoral ha de saber que s’ha quedat sense un argument de pes: el Consell de Col·legis de Secretaris, Interventors i Tresorers d’Administració Local de Catalunya reconeix que es tracta d’una competència municipal plenament reconeguda per la llei.
La cooperació ens ajuda a aprendre de la resta de pobles i ens permet construir i defensar col·lectivament els drets de tothom. Això, tret que vulgueu tenir al voltant sàtrapes i poblacions subjugades, que ja hem vist com és de segur. Deu ser l’únic mecanisme de redistribució de riquesa a nivell internacional i l’única manera de lluitar contra problemes que ens afecten a tots, com ara el canvi climàtic. És un mecanisme d’inclusió i cohesió social de primer ordre amb els nouvinguts a viles i ciutats, d’educació en els valors de la pau i la no-violència, de pràctica democràtica quan es fa bé, i la manera més barata de fer política exterior. Fins i tot de fer-nos un lloc al món, si ho voleu veure així.
Sant Boi, Vallromanes i molts altres reaccionaran amb aquest i tots els terratrèmols del Nepal, afortunadament. I vosaltres, ¿necessiteu encara més raons perquè el vostre municipi faci cooperació?