Quan Netflix o Amazon treuen l’escombra
Si en una sala de cinema, just quan ha acabat l’acció i entren els títols de crèdit, s’obrissin del tot els llums i algú ens fes fora de la sala a cops d’escombra -sense haver paït aquella última imatge, sense poder, potser, eixugar una llàgrima furtiva- ens semblaria el súmmum de la desconsideració. I, tanmateix, les plataformes perpetren aquest violentament de les obres audiovisuals sense cap pudor, en nom del binge watching.
Ara Netflix ha llançat el globus sonda que permetrà veure les sèries a 1,5x de velocitat -però sentint igualment els diàlegs, accelerats- per als que vagin amb pressa. Em recorda massa aquell gag de Woody Allen en què explicava que havia inventat un mètode de lectura ràpida: llegir només una paraula de cada dues, en línies alternes i tan sols les de les pàgines imparells. Així, es podia llegir tot Guerra i pau en tan sols mitja hora. “Va sobre Rússia”, sentenciava.
En els temps de la televisió tradicional, els directors batallaven perquè no es violentés la integritat de l’obra audiovisual. És a dir, versió original, sense talls, amb els títols de crèdit sencers i respectant el format habitualment apaïsat del cinema. Tallar les pel·lícules per adaptar-les al quadradot format 3x4 dels aparells antics feia que, fins i tot, hi hagués qui creava falsos moviments de càmera per anar d’un personatge a un altre dels extrems d’una taula, la qual cosa trencava tota la gramàtica del director per a la pel·lícula. La solució bona, esclar, eren les barres. Carlos Benpar -a qui mai li agrairem prou haver creat els Cinemes Méliès de Barcelona- ho va explicar molt bé al documental Cineastes contra magnats.
Tenim pantalles cada cop amb millor definició, auriculars amb cancel·lació de so per immergir-nos en una sèrie tot i veure-la en un mòbil al tren... però en aquest negociat de les sèries hi detecto molta ànsia de consum i no tanta d’autèntic gaudi. Això dels títols de crèdit pot semblar una fotesa però, justament ara que moltes s’esforcen per trobar la cançó perfecta que reculli la sensació de l’episodi per deixar-lo flotant a l’aire, resulta absurd que ho tallin a la primera estrofa per embotir-te un altre capítol.
El cinema -o les sèries- són experiències temporals. Els creadors tracen un itinerari de sensacions que té lloc en un temps concret: comença en un punt i acaba en un altre, no dos minuts abans per necessitat d’una cursa cap a l’empatx. No té sentit que, quan fonen a negre, els qui hem triat slow food audiovisual hàgim de fer un bot del sofà fins al comandament en menys de set dècimes de segon per evitar que salti ja la següent dosi.
