Netflix s’imagina un Hollywood més íntegre
La primera actriu afroamericana que va guanyar un Oscar com a actriu protagonista va ser Halle Berry l’any 2001. La indústria cinematogràfica més potent va trigar dècades a donar papers protagonistes a actrius i actors negres i la gala més famosa del cinema va esperar setanta-dos anys a reconèixer la feina d’una d’elles. Hollywood, la sèrie que acaba d’estrenar Netflix, canvia la història i s’imagina què hauria hagut de succeir a la Meca del cinema perquè això passés moltes dècades abans i com hauria canviat el món si la indústria de Hollywood s’hagués atrevit molt abans a explicar històries més inclusives, que apostessin sense por per la diversitat racial, de gènere i sexual. Però això, quan comences a veure la sèrie, costa descobrir-ho, perquè per arribar a aquest punt abans t’han de mostrar el Hollywood tal com era, depravat, prepotent i excloent, dominat pels homes blancs rics, que marginaven de qualsevol àmbit de la producció tot aquell que era diferent. Per tant, en els primers episodis coneixem el Hollywood de la doble moral, que tot i conviure amb l’homosexualitat, l’estigmatitzava i la convertia en material de xantatge.
Els creadors de la sèrie, Ryan Murphy i Ian Brennan, han desconstruït la història de Hollywood dels anys quaranta i cinquanta, han barrejat personatges reals amb ficticis i s’han imaginat el dificultós procés de producció d’una pel·lícula en uns hipotètics ACE Studios, que vindrien a ser un símil de la Metro-Goldwyn-Mayer. La sèrie és una reproducció excel·lent d’aquest Hollywood daurat on Rock Hudson començava a obrir-se camí, però la seva trajectòria acaba sent molt diferent. Hollywood passa a ser una ucronia, un què hauria passat si... I en aquest nou plantejament, un cúmul de casualitats sumades a l’esforç de les persones que lluitaven per ser tingudes en compte assoleixen un Hollywood alternatiu, amb unes pel·lícules diferents. I veiem com aquestes històries aconsegueixen transmetre uns valors més positius que influeixen en la societat.
L’únic risc que té la sèrie és la confusió històrica i la manipulació que comporta de la realitat. De fet, el joc entre referents reals i ficticis és tan potent i està tan entrellaçat que resulta esgotador (però molt revelador) anar veient la sèrie i consultant a Google l’origen de cadascun d’aquests referents: noms propis, títols de pel·lícules, personatges, guions rebutjats, anècdotes... I quan busques i trobes, t’adones que a nivell de documentació el guió és tan exhaustiu com trapella, per la manera com barregen situacions o aprofiten històries reals per dipositar-les en un sol personatge fictici o modificar el destí d’actors que van existir de veritat.
En tot cas, la sèrie és una clatellada de Netflix a Hollywood, assenyalant-lo com a responsable d’un món pitjor que encara estem arreglant, amb el subtext afegit que serà Netflix qui facilitarà aquesta tasca.
