Derrotar els populistes

Degana fundadora de l'Escola Blavatnik de Govern de la Universitat d'Oxford“No t’enfadis, torna-t’hi”. Aquest aforisme s’ha de convertir en la nova norma de la política democràtica a tot Europa, l’Amèrica Llatina, l’Àsia i l’Àfrica. En comptes de queixar-se dels èxits del populisme, els partits polítics tradicionals haurien de prendre nota del model populista. Tres lliçons, sobretot, ens criden l'atenció.

La primera lliçó és que, si vols connectar amb la gent a qui vols representar, primer l’has de conèixer i guanyar-te la seva confiança. S’ha acabat l’època en què els polítics podien confiar en les maquinàries dels partits, les reunions de grup i les enquestes tradicionals. El supòsit autocomplaent segons el qual la gent sempre votarà en clau partidària o de classe social ha quedat obsolet. A les eleccions presidencials i parlamentàries franceses de l'any passat, el suport al Partit Socialista, de centreesquerra, i als Republicans de centredreta es va enfonsar totalment. Els partits polítics tradicionals també van patir una humiliant derrota a les eleccions italianes del mes passat.

Després d'una dècada de crisi econòmica, els votants són escèptics davant dels polítics de sempre, que ofereixen les mateixes promeses de creixement i de millor nivell de vida.

Qui té la culpa de l’actual situació? Els votants dels populistes en responsabilitzen clarament els polítics tradicionals, i potser tenen raó. Contràriament al que s’acostuma a creure, els estudis recents conclouen que la tecnologia no és la principal causa de la baixada de les rendes del treball. Al contrari, el deteriorament de la situació dels treballadors es deu a la pèrdua de capacitat de negociació, el descens de nombre d’afiliats dels sindicats, el retrocés de l'estat del benestar, la deslocalització i el creixement de la influència del sector financer en l'economia. Un altre factor important és la política fiscal. Segons un informe del 'Financial Times', els impostos “pagats per les 10 principals empreses públiques del món en concepte de capitalització borsària en cada un dels 9 sectors” han baixat gairebé un terç des del 2000: han passat del 34% al 24%. I des del 2008, els impostos sobre la renda de les persones físiques han augmentat un 6% de mitjana en tots els països.

En aquest context no ens pot sorprendre que apareguin partits i polítics populistes. Si la majoria de la població esdevé més pobra, això té greus conseqüències a les urnes. I, tot i així, als estaments polítics tradicionals de tots els països els ha costat molt reconèixer-ho.

Pensem en el Brasil, on estan en plena campanya per a les eleccions generals de l'octubre. Com sempre, els polítics tradicionals prometen una política fiscal prudent i creixement econòmic, dos conceptes que no diuen res als 50 milions de brasilers –gairebé una quarta part de la població– que viuen per sota del llindar de pobresa, amb uns ingressos familiars d’uns 387,07 euros mensuals. Mentrestant, el candidat presidencial populista, Jair Bolsonaro, proposa que a tots els brasilers els donin una pistola perquè puguin defensar-se. A les elits això els sembla absurd (i ho és). Però als brasilers que pateixen per la seva seguretat els demostra que ell, com a mínim, entén el que de debò els preocupa.

Saber el que importa als votants és bàsic en qualsevol política electoral. L'any passat, abans de guanyar la presidència francesa i les eleccions legislatives, La República en Marxa, el moviment d'Emmanuel Macron, va enviar voluntaris per tot el país per detectar les preocupacions dels votants, prenent com a model les estratègies electorals que tan bon resultat van donar a l'expresident nord-americà Barack Obama.

Una segona lliçó dels actuals populistes és que cal emetre uns missatges senzills i intuïtius per comunicar els objectius que es persegueixen. Sí, eslògans com ara “Protegiré els vostres llocs de treball” i “Make America great again” (“Fem que Amèrica torni a ser gran”) semblen simplistes. Però, ¿on són les alternatives més elaborades? Parlar de creixement econòmic només funciona quan la gent es beneficia d’aquest creixement.

En períodes de creixement lent o desigual, els polítics han d'oferir respostes més directes a les preocupacions de la gent. Al referèndum del Brexit, la campanya del Remain, de quedar-se a la UE, liderada d’una manera molt flegmàtica per l’aleshores primer ministre David Cameron, argumentava que sortir de la UE faria baixar el PIB i provocaria pèrdues comercials i turbulències al sector financer. Aquests arguments no tenien absolutament res a veure amb el que preocupava als votants. En canvi, els partidaris del Brexit prometien “recuperar el control” de les fronteres del Regne Unit i afirmaven (falsament) que, gràcies a això, el Servei de Nacional Salut es beneficiaria d’uns ingressos extra de 350 milions d’euros per setmana.

En resum, doncs, els polítics tradicionals semblen desorientats. Els estudiosos, els comentaristes i els líders polítics, empresarials i de la societat civil han sigut massa lents a l’hora d’articular noves polítiques econòmiques i socials que resultin atractives per a un ampli sector de la població. Sens dubte, no serà fàcil. Cal reflexió i claredat de visió. Però, primer de tot, cal dedicar temps i energia a entendre els problemes de l'electorat i proposar solucions clares i senzilles.

La tercera lliçó del model populista és que s’ha de ser audaç. En èpoques difícils, la gent vol una visió que transformi el futur, no petites millores. Després de trenta anys de pragmatisme i canvis graduals, ha arribat el moment de trobar un nou to. Recordem que el 1945 Winston Churchill, després d’aconseguir la victòria del Regne Unit a la Segona Guerra Mundial, va perdre les eleccions generals.

El vencedor, Clement Attlee, prometia el que en la pràctica va ser un nou contracte social per a uns britànics cansats de la guerra i encara sotmesos al racionament. El seu govern els va oferir una sanitat gratuïta i universal, assegurança d'atur, pensions, un habitatge decent i llocs de treball segurs en empreses nacionalitzades. I tot això es va fer amb un deute extern que encara era del 250% del PIB.

L'audàcia de la visió d'Attlee no té paral·lelismes en el món actual. I aquest és el nostre problema més greu.