Pot sobreviure el multilateralisme a la rivalitat entre la Xina i els EUA?
La rivalitat estratègica entre els Estats Units i la Xina planteja un gran desafiament a les organitzacions internacionals, que avui corren el risc de convertir-se en mers peons d'alguna d'aquestes dues potències. El que caldrà veure és si aquestes institucions són capaces de conservar el seu paper en la facilitació d'una cooperació internacional que és desesperadament necessària.
De moment, el conflicte sino-nord-americà ja està trastocant les regles acordades mundialment, amb la força que cada part exerceix en la lluita per l'accés a recursos i mercats. Els Estats Units han optat per abandonar acords comercials de llarga trajectòria en favor de mesures imposades unilateralment. I la Xina, per la seva banda, està creant la seva pròpia esfera econòmica i geoestratègica mitjançant associacions bilaterals i paquets d'ajuda, comerç i inversions sota la seva Iniciativa Transnacional de la Ruta de la Seda (BRI).
Els dos rivals també competeixen pel control de les noves tecnologies i les dades que les fan possibles. De les 20 principals empreses tecnològiques del món, nou són xineses i onze són nord-americanes. Pel costat xinès, els gegants tecnològics gaudeixen de l'accés a una immensitat de dades, ja que compten amb el suport d'un govern que les reuneix amb fins de vigilància i per crear un sistema de crèdit social. Pel costat nord-americà, les grans tecnològiques reben el suport de clàusules com l'acord entre els Estats Units, Mèxic i el Canadà (USMCA) que exigeixen el flux de dades lliure i sense restriccions entre aquests tres països.
La rivalitat estratègica no és només una batalla pel control de recursos, l'accés a mercats i el domini tecnològic, sinó que és una batalla, en termes més generals, pel control de les regles del joc. En aquest sentit, no és la primera vegada que la rivalitat entre grans potències amenaça les institucions internacionals. Després de la seva fundació, el 1944, el Banc Mundial aviat es va tornar irrellevant per a la reconstrucció d'Europa. Amb la Guerra Freda va créixer la competència al continent, fet que va portar els Estats Units a impulsar mitjans més directes com el Pla Marshall. Així, el Banc Mundial va quedar relegat a una tasca diferent: deixar diners a països pobres.
Alguns analistes descriuen el BRI com el Pla Marshall de la Xina. Però la rivalitat estratègica d'ara difereix de la Guerra Freda en molts aspectes, partint del fet que els Estats Units i la Xina són econòmicament interdependents a un nivell en què els EUA i la Unió Soviètica no ho van ser mai.
En el cas del conflicte sino-nord-americà, el repte principal és contenir la guerra comercial, que tindria efectes devastadors en altres països. Malauradament, l'actual sistema de regles ja s'està desgastant. El mecanisme de solució de disputes de l'Organització Mundial del Comerç (OMC) està paralitzat per la negativa de l'administració Trump a permetre nomenaments al seu Òrgan d'Apel·lació.
Per sortir de l'impàs seran necessaris un pensament creatiu i, potser, una sèrie d'acords més específics per insuflar vida al sistema. Per exemple, els països amb disputes comercials podrien fer més bon ús de les consultes bilaterals de 60 dies de l'OMC per arribar a una solució per ells mateixos. Els líders de l'OMC podrien ser molt més agosarats i creatius a l'hora de trobar maneres de donar suport al comerç basat en regles.
Altres organitzacions multilaterals també hauran de reconsiderar les seves estratègies. Amb independència de si les grans potències es troben en conflicte, el món necessita desesperadament mecanismes per facilitar la cooperació en temes com ara el canvi climàtic, la biodiversitat, la infraestructura transfronterera i la regulació de les noves tecnologies. Les organitzacions internacionals poden oferir un espai de debat per a aquests assumptes, permetent compartir informació i arribar a solucions comunes. A més, poden jugar un paper crucial com a monitors neutrals de les regles acordades prèviament, reduint la temptació que algun país pugui fer trampa o emprendre mesures unilaterals de suma zero de les quals només en surten guanyadors i perdedors.
La Xina, els EUA i la resta del món tenen interessos en comú en una àmplia varietat de temes. Però per facilitar la cooperació cap a objectius en comú, les organitzacions internacionals s'hauran de renovar. Per exemple, el Banc Mundial podria crear nous instruments per abordar els reptes regionals i globals, en lloc de seguir lligat a préstecs a països individuals, i podria desfer-se del pes ideològic que impedeix a certs països abraçar el seu enfocament d'avaluació de les polítiques i institucions nacionals. Més que atorgar préstecs a països pobres de maneres que amplifiquen els biaixos dels principals donants bilaterals del món, el banc hauria d'identificar àrees desateses i assegurar un equilibri en el finançament global per al desenvolupament. També haurà d'actualitzar la seva estructura de governança per donar a la Xina i als Estats Units una sensació d'involucrament i influència.
Resulta imperatiu que la rivalitat entre la Xina i els EUA no faci esclatar una guerra. La història ens ha ensenyat les tràgiques conseqüències del que passa quan els líders defineixen els seus rivals com a enemics i atien els ressentiments nacionals per obtenir guanys polítics personals. En aquests moments, aquesta tendència es pot advertir tant a la Xina com als Estats Units.
Per contenir la nova competició estratègica, les potències rivals, juntament amb la resta del món, haurien d'imitar el focus de la Guerra Freda en acords específics amb objectius puntuals, en lloc d'intentar crear noves regles d'aplicació àmplia. Les organitzacions multilaterals com l'OMC i el Banc Mundial podrien tenir un paper important per intervenir en aquests acords, però només si les autoritats respectives són valentes i creatives, i si compten amb la vènia dels governs que les sostenen.
Copyright Project Syndicate
