“Ni de buen trozo”
“A Wuhan no hi havia pànic ni molt menys”, “El Procés no ha mort ni molt menys”, “És difícil però ni molt menys impossible”. Puc continuar però potser no cal. Totes aquestes frases les han dit tres catalanoparlants amb projecció pública. Ja sé que malauradament això no és garantia de qualitat lingüística, però m’hi jugaria un pèsol que cap dels tres és conscient d’haver fet servir un calc. Ni ells tres, ni molts dels que els estaven escoltant.
Hem arribat a un punt en què no sentim ni molt menys com una expressió forana. “I què, si també ho diuen en castellà? Si és transparent!”, em podeu dir. I, doncs, això voldria dir que també la podem traduir literalment a l’anglès o al francès. Però, amb els invents resultants ( nor much less, ni beaucoup moins ), cap anglòfon o francòfon que no fos també castellanoparlant ens entendria. I encara que ens acabés entenent, detectaria de seguida que l’expressió no pertany a la seva llengua. De la mateixa manera que un castellanoparlant d’aquí ens podria entendre si li diguéssim “ No es así ni de buen trozo ”.
Sovint només quan te’n vas a les altres llengües t’adones de fins a quin punt hem abraçat estructures clarament castellanes sense ser-ne conscients. I no és que lingüistes i divulgadors no s’hagin fet un fart de repetir un cop i un altre que són castellanismes i que en català tenim maneres efectives i ben vives de dir el mateix. Per exemple, Albert Jané ja deia fa gairebé 40 anys a la seva històrica columna de l’ Avui que “l’ús de ni molt menys, encara avui, és cert, força freqüent, és propi de textos mal revisats”. És a dir, que no només es feia i es fa servir en l’oralitat, sinó que s’escriu. I això que surt en tots els diccionaris de barbarismes que us pugueu imaginar. Fins i tot els correctors automàtics tenen incorporat el canvi ni mucho menos > ni de bon tros. I també també tenim ni de molt i ni de lluny.
Ara bé, això no vol dir que mai puguem utilitzar ni molt menys. Perquè és evident que quan acompanya un nom o un adjectiu és impecable. “No tinc ni molta més seguretat que tu ni molt menys pànic”. Esclar, és només el sentit figurat, el d’emfatitzar la negació, el que és un castellanisme. Potser per això es camufla tan fàcilment. No passa com amb el de menys (que ens remet indefectiblement a lo de menos i que en català seria el menys important o això rai, en funció del registre) o no és per a menys ( hi ha raons de sobres o i amb raó ), menys mal ( encara bo ) o què menys que… ( el mínim que es pot fer… ), totes expressions que també venen del castellà però que fan més mal a l’orella, malgrat que cada dia són més habituals.
I és que ja podem anar dient missa: no és que no vulguem fer-ho bé, és que no podem corregir un castellanisme si primer no detectem que ho és.
