Ni injustos ni conformistes
Vist des de la perspectiva de l’agost, i aïllant de l’equació el potencial dels dos clubs, em sembla tan sorprenent que el Girona sigui a un punt d’Europa com el lideratge destacat del Barça. Si els de Machín han desbordat l’expectativa més optimista, els de Valverde han desmuntat el pessimisme que es va instal·lar en l’entorn blaugrana després de la Supercopa estiuenca. Dic això perquè, mirant la temporada globalment, s’ha de ser just amb la trajectòria del Barça, però no es pot amagar el cap sota l’ala quan les actuacions de l’equip no estan a l’altura.
Em va sorprendre que un paio equànime i prudent com Valverde es despengés assegurant que el Barça va fer un partidàs a Stamford Bridge. Imagino que el tècnic va intentar fer contrapès -també forma part de la seva funció mediàtica- davant les crítiques rebudes arran d’un partit que es va acabar amb un resultat extraordinari pensant en la tornada, però en què l’equip va tenir més respostes defensives -i això que va encaixar un gol i va veure com dues rematades més de Willian s’estavellaven al pal- que no pas ofensives.
Aquest és, per a mi, el problema. Ningú esperava que el Barça guanyés a Stamford Bridge per 0 a 5, perquè estem parlant del campió de la Premier. Però tothom sabia, des del dia del sorteig, quin tipus de partit plantejarien els anglesos, esperant al darrere l’errada del Barça per caçar-lo en contraatacs aïllats. I, a l’hora de la veritat, els blaugranes no van demostrar tenir cap pla per atacar i, consegüentment, es va jugar el partit que volia Conte i el Chelsea va ser superior.
Tenint encara fresques les repassades de l’any passat a París i Torí, l’empat que va rescatar el Barça a Londres ha de portar implícita la lectura positiva que, aquest cop, no caldrà cap miracle per ser als quarts de final. Els primers que ho tenien present i que no volien tornar a prendre mal eren els futbolistes -nou dels onze titulars a Stamford Bridge ho van ser també fa un any al Parc dels Prínceps-, però no seria bo passar per alt les mancances que va mostrar l’equip.
La part positiva és que quan des de fora ja començàvem a contemplar la possibilitat del triplet, el partit de dimarts ens fa tocar de peus a terra i ens fa valorar la dificultat de l’objectiu. El Barça és intractable a la Lliga i a la Copa, però no és dominador a Europa. I em semblaria tan injust extrapolar un mal partit -o una sèrie de partits fluixos- en una temporada esplèndida com perillós no fer cap autocrítica quan el rival et supera.