Ni el Procés ni el virus: el dèficit fiscal

Ni el Procés ni el virus:  el dèficit fiscal
i Guillem López Casasnovas
08/11/2020
4 min

Un estudi recent de la Cambra ( Convergència amb els ‘frugals’ i dèficit fiscal, J.R. Rovira, octubre del 2020) posa fil a l’agulla a una realitat que, tot i ser sospitable, fins ara no estava prou objectivada. Catalunya no va bé. I no és un problema de conjuntura. L’economia catalana, des de fa temps, i no pel Procés, perd pistonada i s’allunya de la convergència amb estats que, per dimensió i nivell de desenvolupament, voldríem tenir com a referents (Dinamarca, Àustria, Holanda, Finlàndia...). I això, en un període llarg, com el que són les dues primeres dècades del segle XXI, prova que el hàndicap que la frena és estructural. A l’autor del treball esmentat el sorprèn l’escassíssim creixement anual del consum per càpita de Catalunya entre els anys 2000 i 2019 (l’acumulat: a preus constants del 2015), no només respecte d’aquells països europeus sinó fins i tot de la mateixa Espanya, sostreta Catalunya. El consum per càpita en termes reals en aquell període ha crescut un 1,7%, molt per sota del 8,6% d’Espanya. Una diferència que no es correspon amb la de la renda; aquí, Catalunya també ha crescut per sota d’Espanya (14,2% enfront d’un 18,7%), tot i que aquest fet és més normal en processos de convergència econòmica. L’alentiment del consum tampoc es correspon amb el creixement del PIB per persona ocupada (16,4% per a Catalunya, 12,6% per a Espanya sense Catalunya), malgrat que Catalunya ja té taxes d’ocupació superiors.

Què està passant, doncs? El conjunt de la població catalana no té el volum de consum que la seva renda permetria, i menys encara el que correspondria a la retribució que mereix l’esforç dels nostres ocupats. I la causa no és el covid ni la incertesa que empeny el consumidor a estalviar més o menys, elements que esperem que siguin transitoris. Dues raons es fan evidents, i les he pogut comentar en diferents llocs també en relació a les Illes Balears, amb característiques força similars.

Per un costat, Catalunya ha rebut una empenta immigratòria molt gran, cosa que amb el consegüent reagrupament familiar (classes passives i més natalitat) ha fet disminuir el PIB per càpita. Catalunya és oberta al món i això té un impacte positiu tant per al benestar dels migrants acollits com per al creixement econòmic global. Això sí, la renda per càpita se’n ressent, i el PIB per ocupat perd vigor, especialment perquè amb aquesta dinàmica creixen uns sectors d’ocupació de baix valor afegit. No és el desitjable, però és el que donen de si l’orientació econòmica dels mercats i l’interès d’alguns emprenedors nostres.

Però, a banda de l’augment de població, l’escassíssim creixement del consum per càpita de Catalunya té una explicació addicional. Vegem-ho. La renda creada, disponible per a les famílies després que el sector públic en tregui impostos i hi afegeixi transferències, pot convertir-se en consum o en estalvi, el qual pot prendre la forma de productes financers o de béns immobiliaris. L’impacte d’aquests dos últims elements depèn de com es materialitzi la inversió: de si és dins o fora del país i de si les entitats bancàries les retribueixen amb més o menys interès. Però pocs d’aquests factors (consum i beneficis de societats) augmentaran els recursos que la Generalitat pot destinar a afavorir el consum i la inversió pública, perquè els impostos que els graven estan majorment en mans de l’Estat, i les seves transferències a Catalunya no compensen el drenatge que crea el dèficit fiscal amb recursos que mai no tornen. Per tant, els augments del consum depenen de la renda disponible, que, de resultes d’aquest drenatge, serà baixa. El dèficit fiscal provoca per si sol un consum inferior que més consum públic tampoc pot compensar.

El cas analitzat és exacerbat també a les Illes. Allà, sobre una mitjana espanyola de 100, el PIB per càpita passa de 126 el 2000 a 106 el 2019, en un entorn d’immigració relativa més alta, amb un valor afegit per treballador inferior i una taxa d’ocupació superior. I més quan l’economia balear està immersa en la voràgine d’un sector turístic que per mantenir la competitivitat pressiona a la baixa els costos laborals.

El problema, doncs, no és ni víric ni del Procés: ve, diguem-ne, d’Almansa. A la solidaritat global majoritàriament volguda per una societat d’acollida s’hi suma la solidaritat forçada pel dèficit fiscal, que resta capacitat de consum perquè deteriora les rendes disponibles. Els catalans són així solidaris en les dues direccions, malgrat els acudits amb què se’ls castiga titllant-los de garrepes.

És evident que amb aquesta renda i aquest consum no assolirem mai els nivells de capital que calen per convergir en desenvolupament amb els països en els quals ens volem emmirallar, ni tindrem el volum d’IVA i d’impostos societaris necessaris per finançar la despesa social que volem. Si no tinguéssim la llosa del dèficit fiscal, potser podríem provar de reduir la pressió fiscal (cosa que augmentaria la renda disponible de manera directa) o incrementar la despesa pública (amb efectes més indirectes), especialment en un moment en què l’economia necessita una empenta. És imperiós, per tant, reconèixer i corregir el problema de fons.

stats