Ni rastre d’aquell somriure

La nit que Josep Maria Bartomeu va guanyar les eleccions del 2015, TV3 li va fer un primer pla en directe just en el moment que s’anunciava la seva rotunda victòria. Com somreia. La felicitat de Barto estava justificada. En un acte de valentia, havia convocat eleccions amb tot en contra i les havia guanyat amb el triplet a les vitrines i el trident al vestidor. Bartomeu era un esqueix de Rosell, però acabava de guanyar-se a pols la presidència. La fortuna ajuda els audaços, deien els romans. Però lluny de persistir en aquella audàcia i marcar perfil propi, el Barça va anar-se reduint al primer equip, i quan el primer equip ha acabat caient, ha caigut tot. Ni rastre d’aquell somriure. Bartomeu convertit en president d’un club condemnat per la justícia, que ha d’auditar-se pel mal ús de les xarxes socials, que porta firmes de socis a la Guàrdia Civil o del qual Messi ha volgut marxar. Aquell somriure es va esborrar ja fa temps. I amb ell, aquell somriure del Barça.