El disc més despullat i lluminós de Nico Roig

BarcelonaJa fa una dècada que Nico Roig (Barcelona, 1976) va començar la seva trajectòria en solitari amb l'excel·lent disc –i, sovint, pertorbador– Tonada del genoma humà (Amniòtic, 2011). Després de Les dones macabres (Amniòtic, 2013) i Vol. 71 (Quatreguineus, 2016) va obrir un parèntesi creatiu que no es va tancar fins que, en ple confinament, va aparèixer el seu quart disc, Yo siempre sueño que sí (U98 Music). "Mai he tingut cap urgència per publicar música, les cançons surten quan tinc necessitat de compondre i cantar –diu–. Aquí, a diferència del que havia fet abans, que eren cançons plenes de personatges i amb històries, he volgut mirar cap a mi i explicar-me. Ara parlo de coses que m'afecten, però he intentat allunyar-me de la literalitat. No volia sonar ni avorrit ni obvi".

Les circumstàncies sanitàries van fer que el disc no es pogués presentar fins al Festival Grec, i que des de llavors hagi actuat poques vegades (les últimes, a L'Auditori, a l'octubre), tot i que el format de concert que Roig i els quatre músics que l'acompanyen han pensat és ideal per a l'actualitat. "El públic ens envolta en una rotllana, amb algunes files, tothom assegut i a la distància de seguretat obligada –explica–. Tothom té uns auriculars que s'ha de posar per viure l'experiència del concert. El micro binaural que fem servir permet que cadascú se senti com si estigués al mig de l'escenari. Té un punt de viatge xamànic, perquè durant el concert tots, músics i públic, som un: la unió que es genera és molt especial".

Sortir de l'apatia

Yo siempre sueño que sí va néixer a partir del canvi que Roig necessitava fer: "Venia d'un lloc fosc, de poca esperança en general –diu–. La idea temàtica que recorre les nou cançons és sortir de l'apatia". El trajecte comença amb Si no té cap sentit, on canta sobre algú que viu com si ja estigués mort. "T'has de mullar per trobar una diferència entre la vida i la mort –explica ara–. En una altra cançó, Ànima, admeto que «puc viure molt temps amb el cap sota l'ala». Es tractava de deixar enrere tot això. És el disc més lluminós i optimista que he fet fins ara".

Ho ha fet component les cançons més despullades de la seva trajectòria. "En el que tinc més traça és en la melancolia –admet–. Hi ha coses en les cançons alegres que faig que poden generar plorera. És aquella plorera que et ve quan de cop t'obres després de molt de temps taponat". Una forma d'esperança i Suc de síndria –banda sonora del curtmetratge d'Irene Moray– condensen reflexions fetes a partir de la gestió del dolor. "Ves allà on hagis d'anar / tranquil·la com un llac / que sap molt bé que en ell / tota la fusta sura", canta a la primera, adreçant-se a la seva mare. "És una cançó de reconciliació, no té res de negatiu –diu–. Ha obert diàleg a dins de la família, però també en altra gent que conec. Sempre que la canto aconsegueix connectar-me amb ella, a vegades em poso a plorar a la meitat. Les cançons són combinacions de caixa forta que t'obren la porta i no saps com ho han fet".

"L'humor negre dels altres discos em continua agradant i encara el porto a dins, però aquesta vegada, parlant de mi mateix, l'he deixat més de banda", reconeix. Yo siempre sueño que sí combina cançons en català i castellà i l'han produït David Soler i Marcel Bagés. Hi col·laboren també les veus de Marta Torrella i Helena Ros, les Tarta Relena. "Primer hi havien de ser en una cançó, però es van quedar a tot el disc, perquè hi havia massa bon rotllo i les seves idees eren increïbles", diu Roig. "La vida" i "l'energia" que s'està creant durant els concerts entusiasma el músic. "Voldria continuar treballant en aquesta línia", avança. Tant de bo no faci esperar els seus seguidors quatre anys més.