Manar

Què tenen en comú uns policies que decideixen baixar amb el seu helicòpter per detenir un home que passeja sol per una platja, un jutge que expulsa un ciutadà d’una ciutat per fer una broma de mal gust a YouTube, uns ciutadans que suggereixen a una caixera d’un supermercat que se’n vagi del seu immoble perquè és potencialment contagiosa, un metge que vol geolocalitzar possibles infectats i un govern que reclou la gent a casa seva i els impedeix fer activitats no susceptibles de contagi com passejar en solitari pel camp, o pel carrer amb un distanciament raonable?

Es pot pensar que tot deriva de la por de tots els protagonistes d’aquestes històries. Pànic pels contagis i les seves conseqüències socials, però hi ha una cosa que permet veure que no és exactament així. Qualsevol lector deu haver trobat raonable alguna de les cinc conductes descrites, o almenys comprensible, i en canvi totes elles, malgrat que tinguin un motiu de fons, són difícilment defensables amb els drets humans a la mà. Un ciutadà que no representa cap perill no pot ser importunat amb un helicòpter. Una broma de mal gust sense risc en un vídeo no pot provocar una mena de desterrament. La solució per evitar ser contagiat per un caixer o un infermer no és expulsar-lo del seu habitatge. Es poden evitar els contagis sortint de casa, amb mesures de distanciament i, quan es fan més difícils, amb mascaretes. I hi ha solucions alternatives al control d’una pandèmia quan es detecten positius que no consisteixen en eliminar la intimitat dels moviments dels ciutadans marcant-los i geolocalitzant-los.

Hi ha qui s’arriba a preguntar què ens està passant que considerem raonables conductes que fins fa un parell de mesos ningú hauria aprovat. Potser hi té alguna cosa a veure el fet que en alguns indrets a les persones o els agrada manar o veuen bé que algú mani, o no entenen que qui és al capdavant no demostri el seu poder impartint ordres inapel·lables. I és per això que no confien en qui no es mostra amb una imatge de comandament, o no demostra ostensiblement el seu poder donant instruccions amb freqüència sense admetre una discrepància que és percebuda com una traïció. Qui davant de situacions difícils presenta una imatge amable i conciliadora en l’exercici de determinats càrrecs, simplement, no és respectat.

Però també hi ha qui és al·lèrgic a les jerarquies immotivades, a l’obediència cega, a dir que les coses són així perquè sí, a qui tracta com a soldats el personal de la seva empresa o, pitjor encara, els ciutadans. De fet, malgrat que a molts els pugui sonar estrany, ni tan sols l’exèrcit –un exèrcit modern i eficient– hauria de funcionar així. L’obediència cega era molt útil per enviar a la mort milers de persones uniformades en guerres absurdes creades per polítics ineptes, superbs i covards, que es limitaven a deixar escollir entre la mort al camp de batalla o la mort en un afusellament. Tanmateix, en un exèrcit professionalitzat, igual que en qualsevol cos armat com la policia, l’obediència no és ni pot ser incondicional. No es pot utilitzar per cometre delictes, o fins i tot crims contra la humanitat, per exemple. D’un treballador, a l’exèrcit o a fora, se n’espera no l’obediència, sinó el compliment de les missions encarregades. A ningú se li pot demanar que no pensi.

Ben al contrari. Al ciutadà se l’ha de motivar perquè raoni per ell mateix. Per això, els governs i els cossos armats han d’utilitzar la paciència i la persuasió com a conducta, i només utilitzar la força quan es produeix una situació de risc imminent. I no vantar-se mai, de cap manera ni amb cap mitjà o actitud, de la força utilitzada, que sempre ha de ser proporcionada i objectivament inevitable.

Sempre hi ha qui diu que això al seu país no és possible, i malauradament hi ha un munt d’estats la població dels quals pensa així. Són estats on s’assegura que la població no està prou formada perquè hi ha dèficits en el sistema educatiu, o que arrosseguen una història de dictadures i altres autoritarismes.

Algun dia s’ha de deixar de posar la història com a excusa. Potser l’educació en drets humans no és la que hauria de ser, però tots hi sortiríem guanyant si els polítics dialoguessin constantment amb voluntat d’escoltar-se –i no només de fer veure que dialoguen– i, a més, tractessin la gent com a adults, i els adults tractessin els nens com a adults també, fent-los ciutadans del futur conscients dels drets de tothom, no només dels seus.

A una societat així no li calen líders que facin de milhomes, sinó servidors públics que gestionin amb eficiència el bé comú.