Nieves Heredia: “Pots estudiar sense deixar de ser qui ets”

“No tothom vol venir a viure a la Mina, ho sé, però té la seva essència, jo hi soc feliç. Fan falta persones amb ganes de canvi, que aportin coses bones, i jo no marxaré”. Fa anys, per manca de demanda, el barri es va quedar sense institut per estudiar el batxillerat. La Nieves Heredia el reclama dins la seva lluita per l’educació del poble gitano. “Molts nens no se senten segurs fora. Jo vaig acabar l’ESO, i vaig passar al batxillerat, però em sentia molt diferent. Les nenes gitanes de l’institut, totes van anar abandonant, però a mi m’agradava estudiar. Ho veia important i interessant. I em preguntava si jo ho estava fent bé, si potser també hauria de deixar l’escola. Però per sort sentia seguretat, tot i que em va costar molt, tenia voluntat. Quan vaig acabar, el professor em va dir que era de les primeres gitanes d’aquell centre a graduar-me. Va ser un comentari que em va agradar però a la vegada em va fer pensar”.

I abans de complir els 18 anys ja treballava a la Fundació Pere Closa, “creada per un grup de gitanos, alguns amb formació, d’altres no, que coincidien que era molt important estudiar, per realitzar-se personalment, trencar estereotips i fer-se visibles”. “Fem reforç escolar, treballem la motivació, l’actitud i els hàbits d’organització. Procurem que les famílies siguin protagonistes, presents en el procés, les acompanyem a les portes obertes. I treballem amb els professors per trencar prejudicis amb l’escola. La majoria són molt oberts i empàtics amb la cultura gitana, però no tots, i cal que confiïn en el potencial del nen. N’hi ha que no estan bé a classe i no gosen explicar per què. Amb el covid l’escola s’ha preocupat de donar tablets i ordinadors”.

A la fundació no tenen límit d’edat. De fet, hi ha noies que estudien després d’haver-se casat. “En la meva època no agradava que les nenes estudiessin, si deixaven l’escola era per culpa dels pares. Actualment és diferent. Els pares estem conscienciats, i ara entenem que el millor és que els nostres fills i filles estudiïn. Abans hi havia un altre tipus d’oficis, sobretot al mercat. La crisi econòmica, per bé o per mal, va fer repensar la nostra manera de viure. Sempre es té por al que és nou, al canvi, i estudiar semblava de paios. Hi havia la por que els nens s’ apaiessin i es casessin amb paios. Ara els mites al voltant de l’educació ja estan bastant treballats. Ens hem demostrat a nosaltres mateixos, a través de referents propis gitanos, que pots tenir la teva vida gitana i anar a la universitat. I seguir passant l’herència gitana als fills, els valors del respecte als grans, de la unitat davant el fracàs, d’ajudar el proïsme, i la importància de la unió familiar. La nostra cultura és així, ens agrada casar-nos, tenir fills, però les noies gitanes es plantegen posposar el prometatge. Ara sabem que pots estudiar sense deixar de ser qui ets. Jo amb 30 anys, una filla i el suport del meu home, estic estudiant magisteri. Fa poc vaig fer una visita amb dues noies a la universitat. Les nenes encara necessiten més acompanyament. Els semblava una cosa estranya, d’un altre món, i els va encantar. Em diuen que soc un exemple i em fa posar vermella, però, veient-me a mi, veuen que és possible”.

Malgrat tenir estudis, el racisme fa difícil l’accés a llocs qualificats. “Si jo quan vaig a comprar sempre tinc el de seguretat a sobre! Som molts els gitanos que ens esforcem per un futur millor. Si les coses són difícils, imagina’t per a una ètnia maltractada. Hem patit molt, des d’Isabel la Catòlica, però sempre ens hem buscat la vida per sobreviure, que és la paraula, i quan ho hem aconseguit ens hi hem conformat. No necessitem més. El poble gitano no és exigent amb la vida. Hem sigut feliços en una barraca amb una foguera i sopant un tomàquet. N’hi ha que volen arribar al capdamunt al preu que sigui, però el gitano, amb poc és feliç”.