Nik Cohn i la fi dels mites del pop

Originalment, la cançó Tutti frutti, de Little Richard, contenia un parell de versos que feien referència al sexe anal. Algú, però, el va avisar que allò no sonaria mai de la vida a la ràdio i Richard els va canviar. Finalment, la cançó va acabar sent més coneguda per un crit aparentment sense sentit: Awopbopaloobop alopbamboom! L’embarbussament, semblant a les tirallongues en llengües inexistents vomitades pels posseïts per l’Esperit Sant en ple fervor religiós, capturava el zeitgeist de l’època, almenys per a un segment molt determinat de la població. Per primera vegada, als anys 50, les criatures no ingressaven d’un dia per l’altre a la vida adulta i podien gaudir d’un temps per divertir-se i gastar diners en música i pel·lícules, un temps per ballar i donar sortida a les seves pulsions sexuals, el seu inconformisme i la seva rebel·lia. El rock’n’roll va saber captar aquest esperit i l’alarit de Richard n’és l’expressió més crua.

No és casualitat, per tant, que Nik Cohn triés aquest crit de guerra com a títol del seu llibre sobre l’era daurada del pop. Coincidint amb el 50è aniversari de la seva publicació, el periodista i escriptor, nascut a Londres i criat a Derry, serà al festival Primera Persona per parlar d’un text que va escriure amb només 22 anys. “M’agrada l’actitud i l’excitació en cru que conté, era punk anys abans del punk”, explica aquest pioner del rock writing. El llibre, encara avui, proporciona una lectura apassionant. Està escrit amb frases curtes, ràpides, esmolades com ganivets i amb la subjectivitat a flor de pell. No s’ha de llegir literalment, esclar. “Hi havia judicis erronis i vaig dir moltes estupideses, com que els Rolling Stones s’haurien d’haver mort en un accident d’aviació tres dies abans del seu trentè aniversari. És evident que ho deia metafòricament, però algunes persones, els Stones inclosos, van pensar que realment volia que morissin. Sempre me n’he penedit”, confessa.

Per a Cohn, l’era daurada del pop va acabar entre 1966 i 1967. “Va ser quan es va començar a prendre seriosament com a forma d’art. A mi m’agradava el pop com a mixtura del mite i l’absurd i detestava la falsa profunditat de, per exemple, All you need is love ”, recorda. “Sovint m’han acusat de dir que el pop havia mort i no ho he dit mai, això, jo sabia que com a indústria continuaria creixent, simplement ja no hi volia tenir res a veure”, diu. Com a persona gran que s’ho mira des de fora, de la música actual Cohn aprecia que el pop i el hip-hop estiguin liderats per dones. “Llevat de Frank Ocean i Kendrick Lamar, no puc pensar en cap artista masculí que encara segueixi”, afirma.

Cohn forma part d’una generació de crítics que van ajudar a crear els mites del pop i del rock. Eren pioners que s’ho van trobar tot per fer i, per tant, inventaven i improvisaven. Ells van donar aires de grandesa a una professió que ara sembla més avorrida. “La dimensió mítica del pop va morir amb Prince -explica-, tot i que el Homecoming de la Beyoncé li ha donat un renaixement. Pel que fa als crítics, crec que s’han tornat força irrellevants, només aplaudeixen o xiulen”, es lamenta.

No s’entén el pes de Cohn en la cultura popular del segle XX sense fer referència a Febre del dissabte nit, pel·lícula inspirada en un article seu. Això li va portar fama i diners. “Òbviament, em va canviar la vida”, diu sobre un film que va acabar definint una dècada. Però també ha escrit sobre el rap a la Nova Orleans d’abans del Katrina a Triksta, i algunes novel·les “que tendeixen a ser experimentals”. Si algú es vol endinsar en les seves obres de ficció, Cohn recomana començar per I am still the greatest, says Johnny Angelo, “perquè és la història més directa i més forta”. I després, Arfur: teenage pinball queen. Actualment, Cohn treballa en un projecte anomenat Dirty pictures : “Una seqüència de ficcions que ressegueixen les passions de la meva època, enllaçades per la presència d’un personatge recurrent, el meu alter ego, de vegades protagonista, de vegades com un cameo. Espero que en conjunt aquestes ficcions conjurin d’alguna manera el que ha significat estar viu en el nostre temps”, conclou.