Un pla industrial amb urgència i mesures ràpides per a l’automòbil
BarcelonaEls treballadors de Nissan es continuen manifestant per exigir que no es tanqui la fàbrica. Tothom s’ho mira amb solidaritat però també amb resignació. Gairebé ningú es creu que hi pugui haver marxa enrere i ara es tracta que a la multinacional japonesa li surti car deixar tirats els treballadors i que es minimitzin els danys. Ara bé, la situació de Nissan, que no ha sigut cap sorpresa, ha de servir d’advertiment. No ens pot tornar a passar.
I això vol dir que ara tots els ulls es giren cap a Seat. La marca catalana no està en perill. De fet, ha tingut beneficis rècord, però en un sector tan exposat i en crisi com el de l’automòbil cal avançar-se als problemes del futur. I a l’horitzó de Seat n’hi ha uns quants. N'hi ha d'interns i també d’externs. Entre els interns hi ha tres reptes principals: els 400 milions d’euros que es preveu que haurà de pagar a Brussel·les com a multa per no haver reduït prou les emissions dels vehicles i que la pot fer entrar en pèrdues; la falta de lideratge, perquè fa sis mesos que no té president després que Luca de Meo se n'anés al competidor Renault; i el fet que no hi ha cap projecte de cotxe elèctric previst a la fàbrica, i el que hi havia previst el tindrà Cupra i es fabricarà a Alemanya. De fet, no hi ha cap nou model en perspectiva i fins i tot es parla que Volkswagen, la matriu de Seat, vol tancar la marca i substituir-la per Cupra. No hi ha res decidit, però el sol fet que hi hagi aquesta possibilitat i que no estigui clar el model de futur de la companyia ja és preocupant.
Cal sumar-hi els condicionaments externs a la companyia. Bàsicament la transformació que haurà d'experimentar el sector de l’automòbil a tot el món per la crisi climàtica i, com s’ha vist ara clarament amb la crisi del covid-19, el replegament de les grans economies, que estan tornant al proteccionisme industrial, com en el cas de França i Alemanya. Aquest últim aspecte és un drama per a Espanya i Catalunya perquè, tot i que són una potència del sector del motor, no tenen cap marca pròpia i estan en mans de les grans multinacionals.
A tot això s’hi suma encara la falta endèmica d’un pla industrial ambiciós a escala estatal i de país, el retard en les infraestructures –ara més d’un partit espanyol haurà d’explicar als treballadors de Nissan per què van castigar Catalunya retardant el Corredor Mediterrani i els accessos al port de Barcelona, cosa que, sens dubte, va pesar en la companyia a l’hora de no apostar clarament pel país– i la falta d’estímuls a la indústria pròpia. Però ja no és temps de lamentacions. La diagnosi està feta i ara cal activar-se. Aquest cop cal fer cas dels experts i posar-se a treballar des d'ara mateix pensant en un horitzó llarg, però sabent que probablement pel camí s’hauran de prendre decisions ràpides i ambicioses. Cal inversió, voluntat política i unitat d’acció. No hi ha temps a perdre.
