El tancament de Nissan i com activar una política industrial més eficient

BarcelonaLa notícia feia temps que s'esperava, però igualment la temuda decisió de Nissan de tancar les seves fàbriques a Catalunya s'ha rebut com un cop de puny tant pels treballadors –els prop de 3.000 empleats directes i els més de 20.000 indirectes– com per les administracions. El cop ha estat més fort pel moment escollit, enmig d'una pandèmia mundial que està provocant una crisi econòmica de dimensions encara difícils de valorar i que fa més difícil tant la negociació com les protestes. Nissan representa l'1,3% del PIB català i un 7% del PIB industrial. Es perden milers de llocs de treball de qualitat i es deixa al carrer molts treballadors especialitzats i formats que, tanmateix, ho poden tenir difícil per accedir a un altre lloc de treball tant per edat com per la manca de llocs adients per a la seva formació. I més en aquests moments.

Fa anys que es veia que la fàbrica catalana no estava funcionant prou bé perquè no s'aconseguien nous models que n'asseguressin la plena capacitat. Ara mateix, abans dels tancaments per la pandèmia, estava produint a un màxim del 30% de la seva capacitat, i això ja havia provocat en els últims anys i mesos una reducció considerable de la plantilla. En el cas de Nissan sembla que s'hagin sumat diverses crisis. Per una banda, la crisi global del sector del motor, que s'ensuma una davallada important del vehicle privat amb combustibles fòssils i s'està posicionant arreu per fer front a un canvi de tendències de consum cada cop més evident. Per l'altra, la competència entre països per aconseguir posicionar-se millor en un món globalitzat en què compta tot, des dels salaris fins a la formació –cosa en què Catalunya podia tenir avantatges a Europa–, però també l'estratègia de diplomàcia industrial dels respectius governs. I, per últim i relacionat amb el punt anterior, el fet que l'aliança entre Renault, Nissan i Mitsubishi hagi desembocat en un repartiment de la influència de les marques per continents. Renault s'ha quedat la Unió Europea i Nissan s'ha retirat a les seves possessions del Japó, la Xina i Amèrica.

Tanmateix, la Gran Bretanya ha jugat les seves cartes i la fàbrica anglesa es manté oberta i fins i tot s'emporta la producció catalana. I Renault es replega en gran part a les fàbriques de França, on el govern, que n'és un dels accionistes, la protegeix injectant-li de nou milers de milions. S'ha vist molt clarament en aquesta crisi del covid-19 que el nacionalisme econòmic ha tornat –Alemanya va prohibir fa poc la venda de les seves farmacèutiques, per exemple– i cal tenir-ho molt present. Ni el govern espanyol ni el govern català han fet prou en el passat, segurament, per assegurar el manteniment de les grans indústries al país, ni tampoc han presentat un pla clar de reindustrialització i de protecció de les fàbriques que encara queden. Ara això és una urgència. Caldrà intentar per tots els mitjans, per més improbable que resulti, convèncer el gegant nipó que faci marxa enrere i asseguri la viabilitat de la fàbrica a Catalunya, però, al mateix temps, s'ha de treballar amb urgència per una reindustrialització del país amb polítiques decidides i clares que assegurin un futur per a la nostra economia. Aquesta crisi ha demostrat que els serveis no poden ser un monocultiu, que els mercats globals no s'autoregulen i que, al cap i a la fi, quan van mal dades els grans estats lluiten per escombrar cap a casa.