“No es poden perdre els drets que a les dones ens ha costat tant conquerir”

Molins De ReiTenien poc més de 20 anys i sortien al carrer a clamar pel dret al divorci i a l’avortament lliure i gratuït. Algunes ho feien embarassades dels seus primers fills. Eren els últims anys de la dècada dels 70. S’estrenaven els primers ajuntaments democràtics, als barris es creaven vocalies de dones i la lluita feminista començava per reivindicar el coneixement del propi cos. “Anàvem pels barris a explicar què era un clítoris o una vagina. Ningú ens havia explicat res perquè estava prohibida l’educació sexual”, recorda Isabel Pujol. Ella, amb la Montserrat, l’Antònia, la Montse i la Cesca, va fundar el Grup de Dones de Molins de Rei, un col·lectiu feminista que reivindicava els drets de les dones i que va aconseguir obrir un centre de planificació familiar, pioner a Catalunya.

Han passat més de 35 anys, però els anys de lluita feminista no els queden tan lluny. De fet, han refundat el grup per tornar a defensar uns drets que ja creien consolidats i davant “l’agressió legal tan forta” que suposa, diuen, l’avantprojecte de llei de l’avortament. “Quan ja has lluitat per tantes lleis -d’educació, del divorci, de l’avortament-, arriba un punt que ja n’estàs cansada, però ho has de fer. Ja no per nosaltres, sinó per les noves generacions. No pot ser que amb cada generació es faci taula rasa”, argumenta Antònia Castellana, que va ser la primera alcaldessa democràtica de Molins. L’Isa, l’Antònia, la Montse, la Cesca i la Montserrat tenen ara entre 55 i 63 anys, i aquest cop surten a protestar amb noies que podrien ser les seves filles. El grup és ara intergeneracional, però les reivindicacions són les mateixes que fa tres dècades. “Hi ha drets que semblen donats, però no és així. Són drets que ens va costar molt conquerir i no vols que te’ls prenguin a la primera oportunitat”, reivindica Isabel Pujol.

La professora de sociologia de la UAB Cristina Brullet, recorda, però, que “la democràcia és una lluita constant pels drets”, i especialment el feminisme, que “és una conquesta que no s’acaba”, ja que els avenços legislatius, diu, no són sinònim d’igualtat. Segons Brullet, grups com el de Molins de Rei “són indicis que revifa el foc del feminisme”. “Cal tornar a reivindicar-lo de la mateixa manera que s’ha de fer amb la sanitat o l’escola pública, perquè estem vivint una regressió de drets general”, afegeix. La polèmica reforma de Gallardón ha mobilitzat col·lectius de dones arreu del país. Han inscrit els seus cossos al Registre de la Propietat per reivindicar el dret a decidir sobre el propi cos, s’han manifestat i han protagonitzat actes de protesta en esglésies. Noelia Igareda, professora de filosofia del dret de la UAB, constata que hi ha “més preocupació” i “més interès” pel feminisme, però no creu que el “moviment sigui més fort o organitzat”.

El “paradís” de les dones

Durant aquells primers anys de lluita feminista, el que va cohesionar el Grup de Dones de Molins de Rei va ser l’objectiu d’obrir un centre de planificació familiar. “Aquests centres van ser petits paradisos. Les dones hi compartien sentiments i neguits”, recorda Montse Fabregat. “Allà t’ensenyaven com era el teu cos de manera més didàctica i pròxima”, diu Montserrat Garriga. “Quan la dona venia a la visita, se li donava un mirall perquè es pogués conèixer i explorar”, afegeix Fabregat, que hi treballava. Aquests centres van ser una conquesta del feminisme i lamenten que aquest vessant pedagògic i reivindicatiu es perdés amb els anys. Fins llavors la contracepció era clandestina. Com l’avortament, fins a la llei del 1985. “Legalment, el centre no et podia donar adreces de Londres per anar a avortar, però si una dona ho tenia clar li deien que anés a fer un cafè al Reixach [el bar que hi havia sota el centre de planificació de Molins] i allà algú del Grup de Dones l’esperava per donar-li noms de clíniques de Londres o París on avortar i se li explicava amb què es trobaria”, recorda avui Garriga.

Com a integrant del Grup Antígona, de recerca en dones i drets, Noelia Igareda imparteix xerrades i conferències sobre els efectes de la llei Gallardón. Les dones que han conegut temps predemocràtics de seguida són conscients de les conseqüències de la nova llei -i, de fet, alerten que tira per terra molts anys de lluita feminista-, mentre que les joves, “com que no ho han viscut mai, pensen que això és impossible i no s’imaginen l’impacte que tindrà”, diu Igareda. No és el cas de la Núria, la Susana, la Irina i l’Helena, d’entre 22 i 28 anys, que s’han unit a l’històric Grup de Dones de Molins. “No em puc ni imaginar el que seria quedar-me embarassada i no poder decidir si vull avortar. Fa por i ràbia”, diu Helena Cardona. “L’any 75 nosaltres ja partíem de situacions com aquesta i volíem un escenari diferent, però és que elles tenen ara una bona situació i temen tornar enrere”, assenyala Cesca Figueras. El grup ha recollit més de 4.000 firmes en contra de l’avantprojecte de llei, ha protagonitzat actes de protesta a l’Ajuntament de Molins i ha fet xerrades i tallers per intentar que la “gent senti la lluita com a pròpia i hi vulgui participar”. “I perquè no s’entengui només com una lluita de les dones”, conclouen.

Micromasclismes, la lluita feminista de les joves generacions

Les més veteranes constaten les diferències entre el moviment feminista de fa tres dècades i el d’ara. “Nosaltres vam aprendre feminisme al carrer, a base d’acció, i elles, en canvi, estan intel·lectualment més preparades”, diu Antònia Castellana. “Abans anàvem més amb la consigna i ara hi ha més reflexió”, apunta Isabel Pujol. Però si llavors hi va haver un “esclat” i un “desig de prendre el carrer”, les mobilitzacions d’ara han estat menys massives. Ho atribueixen al fet que hi ha molts fronts oberts i que la llei encara no s’ha segellat. Les més joves del col·lectiu admeten que s’ha avançat però que queda camí per fer. “La lluita d’ara és més subtil. Sembla que siguem lliures, però, en realitat, hi ha una pressió amagada”, diu Susana Martínez. Asseguren que tant en la societat com en les relacions íntimes hi ha micromasclismes i mites de l’amor romàntic que es repeteixen. “Una pel·lícula, dibuixos animats, una frase... ens transmeten la imatge de l’home fort o de la dona fracassada si no té parella”, argumenten. “Hem tingut una educació diferent i som més conscients del propi cos, però encara hem de lluitar perquè el masclisme no s’eradica”, reflexiona Irina Gimeno.