I no creiem en les banderes...
Mai no he tingut una bandera. Com cantava el Quimi Portet (i el Manolo García) quan ell i jo érem joves i frases com aquestes no et convertien en sospitós, Mi patria en mis zapatos. No entenc els qui necessiten un drap a l’esquena, al balcó o en un pal per expressar la seva identitat. Però sé que les coses més importants no s’han d’entendre i, com no pot ser d’una altra manera, els respecto. Confesso que tinc un petit problema amb la bandera espanyola, però no per espanyola. Per edat i per educació sentimental la veig com la bandera franquista. Amb la tricolor -tan espanyola com la rojigualda - no en tinc cap, de problema (de fet, també per educació sentimental, li tinc simpatia ideològica).
Tot i el meu agnosticisme nacional i el meu petit problema amb l’espanyola, sempre he defensat que cadascú anés al camp de l’Espanyol amb la bandera que li vingués de gust. La majoria, lògicament i per sort, no en portem cap. Però veure la convivència gairebé sempre pacífica entre estelades, catalanes i espanyoles -fenomen que només es dona al camp de l’Espanyol- sempre m’ha semblat una sana expressió de pluralitat.
Però vivim una situació política excepcional. I estem saturats de nacions, de banderes i de conflictes per les nacions i les banderes. Això ens ha portat a una escalada en la “guerra de banderes” als partits de l’Espanyol. L’últim dia -malgrat la meva promesa de no comptar-les- vaig veure com n’hi havia més que mai, tant d’estelades com d’espanyoles. I, òbviament, menys que mai de blanc-i-blaves. Vaig sortir del camp més desanimat per aquest motiu que no pas per l’error -siguem benèvols- d’Undiano Mallenco. S’havia de fer alguna cosa. Per sort, algú ha treballat molt i molt bé per aconseguir un acord que semblava impossible: al camp només hi portaran la bandera que compartim, la de l’Espanyol. Felicito el club, els grups d’animació (Grada Canito, Curva, Juvenil), la Federació de Penyes, l’Apmae i el Col·lectiu Roger de Llúria. Són representants d’idees molt diverses, d’idees enfrontades, radicalment enfrontades. Però tots són pericos i han decidit prioritzar el bé del club per sobre de les seves idees polítiques i les seves identitats nacionals. Totes legítimes si es renuncia a la violència i es denuncia.
No m’agrada el fals apoliticisme. Defenso la pluralitat, la política i la llibertat d’expressió. Però ara, al camp de l’Espanyol, no toca. Confio que els signants de l’acord i els socis individuals abanderats siguin prudents i generosos. Pel bé comú.
