Dir coses poc importants és una professió digna com qualsevol altra
"Amb això de la guerra i de la pluja, dissabte passat va ser un dia d’allò més depriment per al club de criquet de Catford”. Així descrivia un periodista del Catford Journal la jornada esportiva del 14 d’agost del 1914, quan l’Imperi Britànic portava deu dies de guerra i la previsió de politòlegs tertulians i tuitaires de l’època era que el conflicte seria breu i irrellevant.
Abans els estius eren avorrits. Per als periodistes, sobretot. Perquè la calor fa que els nostres interessos es focalitzin, com a molt, en arribar a la piscina. És força conegut que aquells dies Franz Kafka va escriure al seu diari: “Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda he anat a nedar”. Gent com cal. La mandra estiuenca era molt més seriosa que una ofensiva austrohongaresa, on va a parar.
Quan jo començava en aquest ofici que consistia en explicar coses noves cada dia, treballar a l’agost era qüestió de pura orfebreria perquè cada dia era igual a l’anterior. I parlàvem de les “serps d’estiu”, temes que arribaven a portada per incompareixença de la importància. Diu la tradició que el nom ve de la reiterada aparició del monstre del llac Ness durant els estius per omplir espai informatiu. A Espanya el monstre era Gibraltar, i a la Catalunya de l’oasi, les meduses.
El periodisme -igual que té especialistes en l’Audiència Nacional, en política comercial xinesa i fins i tot n’hi havia que deien que hi entenien del Barça- també té professionals avesats a tractar l’avorriment. I som nosaltres, els redactors d’estiu. Mai se’ns ha valorat gaire el suc que hem tret fins enguany de la importància d’hidratar-se i de les audiències a Marivent. Teníem un ofici i el 2020 ens l’ha robat!
El novembre del 2010 la Universitat de Cambridge va introduir 300 milions de dades en un programa anomenat True Knowledge per trobar el dia més avorrit del segle XX. Més enllà que el dia més avorrit per als programadors segurament va ser el que van dedicar a introduir les dades, la màquina els va donar una data: l’11 d’abril del 1954 (per curiositat, True Knowledge és una tecnologia de recerca semàntica que ara pertany a Amazon). Aquell dia només hi va haver unes eleccions a Bèlgica, epítom d’avorriment. Però sobre aquesta qüestió hi ha polèmica, perquè la BBC assegura que el dia més avorrit va ser el 18 d’abril del 1930. I com a prova exhibeixen el seu locutor del noticiari de les 6.30 h, que es va veure obligat a radiar la frase: “No hi ha notícies”.
Els explico això perquè, científicament, l’avorriment és possible i professionalment necessari. I si tota mena de col·lectius reclamen aquest estiu les seves coses (atabalant-nos als professionals de la irrellevància estiuenca), els escriptors d’agost exigim a les administracions estatals i autonòmiques que ens tornin la nostra primera matèria: l’ensopiment. Deia el controvertit pare de l’antipsiquiatria, Thomas Szasz, que “l’avorriment és la sensació que tot és una pèrdua de temps; la serenitat, que res no ho és”. I ja ho veuen, per no voler perdre el temps ara anem atabalats i sense el lluitat i merescut dret laboral a escriure sobre el no-res.
