No ho tornaran a fer

Fa ja uns mesos que estem coneixent les resolucions sobre el règim penitenciari dels presos independentistes. Per fer-ho entenedor, podríem dir que les autoritats de les presons, autèntiques expertes en el tema, han fet un balanç i pronòstic excel·lent de tots els presos, sense cap incident, cosa que les va portar a concedir permisos, un segon grau –és el règim ordinari– amb sortides freqüents de la presó, i ara un tercer grau que suposa un règim de semillibertat en què el pres en principi sols ha d’anar a la presó a dormir. Els jutges han confirmat totes aquestes decisions, tret del Tribunal Suprem, que fa poc va negar un segon grau més tou de l’habitual a Carme Forcadell, amb l’argument de fons de la falta de connexió entre la suposada activitat rehabilitadora que estava duent a terme i el delicte condemnat. Va ser tota una galleda d’aigua freda que, a més, costava d’entendre. Quina activitat ressocialitzadora se suposava que havia de fer una persona absolutament socialitzada com Carme Forcadell?

Mentrestant, la conducta del ministeri fiscal ha estat molt bel·ligerant contra les decisions de les autoritats penitenciàries, i ha entrat en un evident conflicte amb els jutges, tret del Tribunal Suprem. La idea del fiscal és que les penes són massa llargues per pensar en suavitzacions del règim penitenciari, i a més els presos no haurien reconegut la il·licitud dels fets condemnats. De fet, igual que el Tribunal Suprem, la Fiscalia pensa que els interns no segueixen cap programa de tractament específic pel delicte condemnat, però no fa, igual que el Tribunal Suprem, cap proposta a aquest efecte.

Deixant de banda possibles motivacions ideològiques d’autoritats penitenciàries, jutges i fiscals, que, en el fons, no són més que elucubracions que, certes o falses, no porten enlloc, el més interessant és que per sota de tot plegat hi ha un debat molt rellevant sobre les finalitats de la pena privativa de llibertat. La majoria pensa –igual que la Fiscalia– que les penes són un càstig que ha de prevenir l’autor del delicte –i altres potencials autors– de tornar-ho a fer. L’han d’espantar, dit d’una altra manera. Qui la fa, la paga, diu una horrible dita popular, que porta al compliment íntegre de les condemnes, com si fossin deutes. Així, a més, tothom, també qui no delinqueix, confirmarà que la llei es compleix.

Tanmateix, des de fa ja dècades és comuna entre els juristes de tot el món una visió de la pena com una oportunitat per al reu d’entendre què va fer malament per tal de no tornar-ho a fer. Amb aquesta visió, el nombre d’anys de condemna només és un límit màxim que no és d’obligatori compliment, ja que depèn de l’evolució del reu. Hi ha qui farà net abans i qui li costarà més, però en un ambient en què la presó sembli com menys millor una presó, el condemnat s’adaptarà a la societat molt abans.

La primera visió té com a rerefons una concepció escolàstica molt antiga i antiquada. Després de la comissió d’un delicte ha de venir una penitència –la pena– i un penediment conseqüència de la penitència, que actua a manera d’expiació. Sols llavors és plantejable el perdó. La segona visió prescindeix d’aquesta filosofia, ja que es parteix de la base que el dolor ni és propi dels éssers humans ni ensenya res. No es tracta de condicionar la conducta de ningú a través de la por, com es fa –més aviat es feia– amb els animals a través de la doma. S’ensenya amb la persuasió, no amb el patiment. Les persones no són bèsties.

Aquesta segona visió és, sens dubte, molt més propera a la idea de la nostra normativa penitenciària, que, sense renunciar del tot al primer enfoc, és clarament propera al segon. Per tant, és la filosofia que haurien d’aplicar sempre jutges i fiscals, però el pes històric del primer enfoc és massa fort, i el món del dret és un espai massa amant de la tradició fins a extrems sovint absurds.

Justament ara som en un impàs important. La Fiscalia podria decidir no recórrer davant el Tribunal Suprem la decisió del jutge confirmant el tercer grau, amb la qual cosa esdevindria ferma. I si recorre, el Tribunal Suprem podria reconsiderar la seva idea inicial. Els preocupa –ho diuen expressament– que els presos no hagin entès que per assolir la independència de Catalunya no es poden vulnerar les lleis.

¿Algú creu realment que persones que sense cap resistència han acceptat des del principi tant la seva presó com la pèrdua forçosa d’allò que més volien, l’autogovern de Catalunya, ho tornaran a fer? Siguem -tots- realistes.