Carles Riera: “Jo no soc mitinguer, el meu to és més de professor”

BarcelonaAra fa vint-i-cinc anys, al Pavelló Esportiu de la Vall d’Hebron s’hi van jugar partits de voleibol dels Jocs de Barcelona. Al sostre, encara hi pengen les banderoles blaves que la distingien com a seu olímpica. En aquell temps, Carles Riera era dels qui protestaven contra els Jocs del 92. Considerava que eren una excusa per a l’especulació urbanística i creu que el temps li ha donat la raó: “La gentrificació de la ciutat va començar allà”. Aleshores tenia 32 anys. Ara, amb 56, es disposa a fer el seu primer míting com a candidat a la presidència de la Generalitat. La CUP-Crida Constituent ha triat el Pavelló de la Vall d’Hebron per fer el seu gran acte de campanya, en diumenge a la tarda. El míting ha de començar a les cinc. A les quatre, quan entro al recinte enmig del brogit per les proves de so, ja m’avisen que aquestes coses sempre arrenquen amb retard. Carles Riera, sota una gorra Gatsby d’hivern, és assegut en una butaca de plàstic, al mig de la pista. Va tapat amb un abric llarg, fosc, i una bufanda enroscada a joc. Fa tant fred com al carrer i el cap de cartell està pioc. Abans de començar la campanya, una peritonitis el va deixar una setmana a l’hospital. Encara hi ha de tornar una hora al dia, el tractament amb antibiòtic el deixa baldat i la casualitat ha volgut que el 21-D sigui el dia que el doctor té previst de donar-li l’alta.

Militant des dels 18 anys

El goso destorbar mentre llegeix el discurs que porta en una subcarpeta vermella. Em presenta la seva parella i ens n’anem a seure en una sala menys sorollosa. “Jo no soc mitinguer i m’he de preparar per fer un sobreesforç d’agressivitat que no tinc”. Riera ha estat militant de la Crida des dels divuit anys, ha fet molts mítings amb la CUP però mai no ha estat el cap de cartell que tanca l’acte. “Amb els mitjans estic segur i tranquil, i sé improvisar. Els mítings me’ls he de preparar millor perquè el meu to és més de professor i de psicoterapeuta”. Els nervis, però, no se li noten. De tan tranquil, no sembla un polític en campanya. De fet, no sembla un polític. Potser perquè no ho és. La gràcia de la CUP és que ja sap, d’entrada, que al Parlament s’hi estarà una legislatura i prou.

A sota de l’abric hi du un jersei de coll alt, negre, que lliga amb els cabells blancs i la barba. Sembla un look estudiat, que té poc a veure, però, amb l’estètica cupaire que ha facilitat tantes paròdies. El candidat no sembla home de samarretes amb missatge, com aquelles de David Fernàndez, que eren autèntiques perdigonades conceptuals. Carles Riera té l’estètica d’un psicòleg elegant, proper i afable. Aguanta bé la mirada i té el posat dels que saben escoltar. Avui, però, li toca parlar. Em diu quines seran les tres idees nuclears del seu discurs i deixo que el continuï preparant.

La funció comença amb 38 minuts de retard. Albert Botran, el millor orador de la tarda, encén les 2.000 persones que gairebé omplen el pavelló. Hi ha més bufandes grogues que banderes, i les poques estelades van lligades al coll. Els oradors s’han repartit els papers, per no trepitjar-se. Bel Olid dispara al patriarcat, Vidal Aragonés al capitalisme i Xavier Milian defensa l’Ebre fins que arriba el moment estel·lar: el públic es posa “dempeus” per rebre David Fernàndez i Anna Gabriel. Ell fa un titular a cada frase, cada paraula està pensada i relligada amb un barroquisme tal que els periodistes no donen l’abast. Ella treu la pancarta a favor de Palestina que és la foto del dia. El candidat Riera tanca l’acte. Tretze minuts de discurs impecable. Missatges clars en un discurs llegit, ben construït, amb una dicció perfecta i el català més curós de la tarda. Col·loca les tres idees centrals -via unilateral, República i no hi ha marxa enrere- i, després de dues hores de míting, aixeca el puny, crida “Visca la terra” i es fa la foto de grup. Prova superada. Bon debut.