Un no parar
Quan es va proclamar la Segona República, la meva àvia tenia deu anys. “Tot amb un cop varen dir: «Mira, ha entrat la República». Jo sentia a casa que en parlaven, que deien que el rei havia marxat, i me’n recordo que el diari el duia retratat quan pujava en un barco, per una passarel·la. I nosaltres sortíem de col·legi i cridàvem: «Viva la República!» I anàvem cantant: «Si no és avui, serà demà / que la República vindrà!» I nosaltres a darrere hi afegíem: «I si no és avui, serà dilluns / que tots irem a cops de puny!» I, punyeta, si vam anar-hi! Va entrar amb molta pausa, la República, ni ens en vam enterar, el rei va marxar i no va passar res... Però, punyeta, per sortir! Anava a cosir a casa d’una modista, i me’n recordo que deia: «La República, si entra amb pausa, surt amb sang». I és així, eh?”
No transcric les paraules de la meva àvia perquè jo pensi que la República catalana hagi entrat “amb molta pausa”. De fet, no sabem si ha entrat o no. Aquests mesos ens han convertit a tots en analistes polítics, però és com voler resoldre un trencaclosques en un transatlàntic enmig d’una tempesta.
Aquests dies, JxSí s’ha excusat de frenar la República per por que el govern estatal provoqués una massacre. La credibilitat de la sospita parla de la qualitat democràtica espanyola.
L’independentisme institucional sempre es mou reactivament. El problema és el govern central, ve a dir, i no pas la impossibilitat de conviure nacions que s’alimenten contravenint-se mútuament. Però cada cop que se surt del victimisme i es fa un pas endavant, funciona: el 9-N, la defensa de la Generalitat el 20-S, l’1-O, no cedir el control dels Mossos a la primera, no cedir convocant eleccions, proclamar la República i no presentar-se -els que no van fer-ho- a la justícia espanyola.
Sembla que els partits independentistes no aniran junts a les eleccions. Jo dubto molt que sense JxSí haguéssim avançat tant. Sigui com sigui, hi haurà guanyadors i perdedors, amb conseqüències molt profundes. I el 155 serà per sempre més present a Espanya. Com la salvatjada de l’1-O i les detencions per idees, una vegada s’ha provat ja no es pot tornar enrere. L’assumpció socialista de l’1-O va preparar el 155 i els presos polítics. Vist que ha funcionat, es guarda al calaix, com una amenaça, en el millor dels casos. És una democràcia vigilada. Si no et portes bé hi ha la porra, la pilota de goma, la multa i la presó. Si no creus, eleccions anticipades. Ara aniran per la cultura, els mitjans de comunicació i l’ensenyament, en una guerra de desgast, i tot fa preveure una campanya molt fosca.
