No passaran
La presidenta del Banco Santander i una de les reines indiscutibles de l’Íbex-35, Patricia Botín, va declarar el mes de maig passat, en una comentada entrevista a la Cadena SER, que veia necessari “tornar a enamorar els catalans del projecte espanyol”. Volia dir que era partidària d’una solució dialogada (i, per tant, negociada) del conflicte entre Catalunya i Espanya. Pocs dies després es feia pública la primera sentència de la trama Gürtel, i una setmana més tard, el PP perdia el govern d’Espanya i feia entrar Pedro Sánchez com a president, amb el suport gratuït, entre d’altres, dels independentistes catalans.
Després d’això, l’amorosa proposta de Botín ha quedat encallada. És oportú recordar-la davant de la proximitat del judici contra els presos polítics, i ara concretament, davant de la presentació dels al·lucinants escrits d’acusació de la Fiscalia i de Vox. El govern de Sánchez, mitjançant l’Advocacia de l’Estat, s’ha decantat per un tímid subterfugi que consisteix a demanar “només” sedició i malversació, amb la confiança que durant el judici caigui almenys el primer càrrec i les sentències acabin sent relativament suaus. Això és insuficient, i no ja per negociar els pressupostos. És insuficient per als mateixos presos polítics i, sobretot, per afrontar l’arrel del problema. I l’arrel del problema és el fil vermell que uneix aquest judici amb l’anada de Rivera a Altsasua, sense cap més objectiu que furgar en el sofriment dels familiars, amics i veïns dels joves d’aquell poble condemnats a 12 i 13 anys de presó per un incident de bar amb uns guàrdies civils de paisà (després d’un judici tan demencial com el que espera als líders de l’1-O). Aquest fil vermell es diu venjança, i la venjança és el motor principal del nacionalisme espanyol d’extrema dreta.
La democràcia tal com la coneixem no està concebuda per encendre revolucions, sinó justament per evitar-les. Més que més, quan s’hi va afegir l’estat del benestar com a element constitutiu. Aquesta democràcia és un sistema de drets, normes i garanties que se suposa que han d'assegurar que les persones visquin en pau, prosperitat i llibertat. La reivindicació catalana per exercir el dret a l’autodeterminació i declarar la independència no és pròpiament cap revolució, sinó un intent de les classes mitjanes d’obrir un nou projecte de comunitat dins els marges d’aquesta mateixa democràcia. És seguir el model de les democràcies avançades, però amb un estat propi. Qui està encenent una revolució (i no exactament dels somriures) és l’extrema dreta: el seu objectiu és derrocar la democràcia i instaurar un nou ordre autoritari o totalitari. I a Espanya ho fan amb el suport d’una part important dels poders de l’Estat. És un projecte ben definit i encaminat, i tot el que no fem per aturar-lo (per exemple, extraviar-nos en discussions de partit i càlculs electorals o assumir parts del seu discurs) ens du a la pèrdua de llibertats. De totes. Per tant, interioritzem-ho: no passaran. Aquesta vegada no han de passar.
