“No hi ha res que no em pugui arribar a fascinar”
BarcelonaFa més de tres dècades que Richard Ford conviu literàriament amb un personatge que no és ben bé el seu alter ego, el cronista esportiu -i promesa truncada de les lletres nord-americanes- Frank Bascombe. “Des d’El cronista d'esports porto un quadern a sobre on escric coses que el Frank diria o que potser li passarien -diu amb un nou llibre sota el braç, Francament, Frank (Empúries / Anagrama)-. El meu personatge és una veu a través de la qual puc mirar-me el món de més a prop. Fins i tot quan no estic treballant en una nova novel·la sobre ell continuo prenent anotacions. Fa uns dies vaig veure un adhesiu en un cotxe on es podia llegir: “No excuse for elder abuse” [Cap excusa us salvarà / si maltracteu un anciàNo excuse for elder abuse]. Els adhesius dels cotxes són les novel·les dels nostres dies: hi podeu trobar tota classe de missatges. Em va semblar que algun dia el Frank podria dir aquestes paraules. El món és com un Carnaval: alegre i ple de colors. Sempre interessant. No hi ha res que no em pugui arribar a fascinar. Fins i tot miro programes d’evangelistes que canten i ballen”.
Ford, de 71 anys, presenta els quatre relats llargs de Francament, Frank una dècada després d’Acció de Gràcies (2006), que va ser precedit per El Dia de la Independència (1995) i El cronista d'esports (1986). “I encara escriuré una altra novel·la, si sóc viu -assegura-. Primer he d’acabar un llibre. I llavors m’hi posaré. Un dia que anava en taxi amb un advocat em va comentar que seria molt interessant explicar el dia de Sant Valentí des dels ulls del Frank. Em va semblar una idea boníssima. Al cap d’un mes una amiga escriptora em va dir que li encantaria llegir una novel·la on el Frank viatgés en autocaravana. Ja ho tenia! El llibre començarà el dia de Sant Valentí, i explicarà un viatge del Frank en autocaravana pels Estats Units”.
Entre el drama i l’humor
Ford assegura que “els escriptors no tenen pensaments enormes i profunds”. Potser és sincer, o amaga el monstre de la falsa modèstia, quan afirma: “Si et passes la vida fent novel·les tens tots els motius del món per ser humil. Has tingut molt de temps per adonar-te dels teus errors i mancances. Veus que no ho fas tan bé com els altres. S’ha d’elogiar els companys de feina quan cal”. Així i tot, els tres autors que cita com a estímul per escriure Francament, Frank són tots morts: el novel·lista Richard Hughes (1900-1976), autor d’Huracán en Jamaica (1929); l’assagista i poeta Ralph Waldo Emerson (1803-1882), de qui recorda que deia que “a la natura no li agrada ser observada”, i el poeta Paul Éluard (1895-1952): “Hi ha un altre món, però es troba en aquest món”. Segons l’editor Jorge Herralde, el nou llibre de Ford “comença ocupant-se de les conseqüències d’un gran huracà, el Sandy, i deriva cap a huracans personals”. Hi ha una dona afroamericana que pica a la porta de Bascombe perquè vol recordar el lloc on va créixer ara que s’ha quedat sense casa. L’exdona del cronista d’esports, ara malalta de Parkinson. I un amic del personatge en fase terminal d’un càncer. El to és el de sempre: oscil·la entre el drama i l’humor, entre l’emotivitat i l’apunt sarcàstic. Ford continua en forma.
