No sempre han de guanyar els (més) dolents

A Matteo Salvini el tret li ha sortit per la culata. Aquest agost va causar (a traïció, que és l'estil de la ultradreta) la caiguda del govern del qual ell era vicepresident i ministre d'Interior, amb el propòsit de forçar unes eleccions que les enquestes li indicaven que podia guanyar amb comoditat. Però, en comptes d'això, el que veu ara Salvini és com els seus exsocis (els que ell va trair) del Moviment 5 Estrelles formen, si no hi ha cap més gir imprevist, un nou govern amb el Partit Democràtic que els deixa fora a ell i al seu partit, la Lliga. El Partit Democràtic està format com una amanida tèbia d'excomunistes, socialdemòcrates bastant gastats, i altres rampoines recollides dels successius naufragis de l'esquerra italiana, mentre que el Moviment 5 Estrelles és un d'aquests bunyols de la política europea recent que no té cap ideologia reconeixible i que pot girar a cada moment cap allà on li convingui: posats a cercar comparacions per a Ciutadans, el partit d'Albert Rivera s'assemblaria bastant més a aquest que a l'En Marxa de Macron. D'altra banda, Giuseppe Conte tornarà a ser primer ministre, tan sols dues setmanes després d'haver dimitit d'aquest càrrec i després que el Partit Democràtic li posés un veto que tanmateix ha hagut d'aixecar per poder tirar endavant l'acord amb el Moviment 5 Estrelles. L'aliança entre aquests dos partits, en resum, és qualsevol cosa menys estimulant, i en altres èpoques hauria estat una cosa estrambòtica, però ara té el valor superior de tallar-li les ales a Salvini, i de fer-ho en el seu moment de major popularitat i empenta. No és poca cosa. Abans es deia allò de “coses de la política italiana”, ara veiem que els italians només eren els modestos precursors del desgavell de les democràcies liberals.

A la premsa britànica circula la idea que la suspensió del Parlament britànic per part de Boris Johnson podria ser també una maniobra encaminada, al final, a forçar unes eleccions perquè les guanyés el Partit Conservador, disputant l'hegemonia de la dreta més dura (ara tothom disputa hegemonies) amb el Partit del Brexit de Nigel Farage, un personatge tant o més repulsiu que el mateix Boris. És possible, amb la casta de cabrum que ara abunda en els lideratges occidentals no es pot descartar mai res. Però si fos així, també seria possible que a Boris Johnson li succeís com a Matteo Salvini i sortís escaldat de la jugada. És cert que l'esquerra anglesa també està desorientada, com totes les esquerres, però hi ha un punt dèbil que tots els polítics autoritaris comparteixen i que de vegades els fa caure, i no és altre que la prepotència. Com que es creuen més forts, més valents i més llestos que ningú, és fàcil que es precipitin. Algú dirà que això és incórrer en un optimisme voluntariós en una època que no hi convida gens, a l'optimisme. D'acord, però de la mateixa manera que és cert que no s'ha de menystenir mai l'adversari (o l'enemic, perquè així és com els agrada presentar-se), també ho és que tampoc se l'ha de sobreestimar.